Inici Cartes dels lectors Quina mena de gent som

Quina mena de gent som

COMPARTIR

Els catalans hem acabat dividits en moltes ideologies o maneres de pensar,  però planeja sobre totes elles la divisió cabdal de si som independentistes o no. Primer convé aclarir la diferència entre ser un català nacionalista, com són una majoria, o independentista. Ser nacionalista és creure molt en el teu país com a conjunt de persones amb totes les seves possibilitats i/o virtuts i com és normal amb els seus defectes.

Pot ser una definició massa cartesiana, lluny de percepcions només identitàries, però ho prefereixo, així està més lluny del feixisme com ideologia. Per simplificar, parlo d’un nacionalisme menys sentimental per tant més entenedor i possiblement més integrador. Un exemple: Pujol, apart de la seva trajectòria personal i sobretot de la seva família en quant a draps bruts, va ser en  la seva acció política un nacionalista racional que va calibrar les possibilitats del poble català i sobretot va valorar la virtut principal d’aquest poble, que era, és, i seguirà essent: el treball, la iniciativa i la capacitat innata de crear riquesa.

Per això ell, com ningú, sabia que els catalans no han estat mai bons polítics (tampoc banquers) i totes les seves temptatives d’enfrontament amb les dues potències en què està encaixonada Catalunya, França i Espanya, han conduit al fracàs, només cal llegir la història, des de la guerra civil catalana del segle XV, o el 1640 contra la monarquia espanyola, la desfeta de 1714, i l’última Guerra Civil 1936/1939. Tot això sumant-hi les petites invasions franceses al llarg d’aquests anys i la gran invasió napoleònica. Des del segle XV la decadència de Catalunya és evident, el Mediterrani deixa de ser el mar principal del comerç i Castella l’altre gran regne de la península agafa hegemonia a través del poder que li dona la conquesta del nou continent. Espanya (Castella ) és el Quixot i Catalunya és Sancho Panza, es l’antiheroi que només creu en la realitat i el treball i en la promesa de la famosa “Insula Barataria”.

El primer creu en batalles i conquestes, el segon toca de peus a terra i pensa en el futur i el treball, els dos són completament oposats però es necessiten i complementen. Aquest exemple no és meu, és una còpia mimètica de la visió que tenia “Gaziel”, pseudònim del gran periodista Agustí Calvet (1887- 1964) sobre Catalunya i Espanya. Catalunya per aconseguir una possible independència emprendrà un camí duríssim; primer sortir d’Espanya, desprès sortir de la Comunitat Europea, a continuació negociar una entrada (gens fàcil) i seguidament plegar-se a les disposicions de la UE, com per exemple, armar un exèrcit, compromisos financers, i altres i finalment el més complicat serà entendre’s i conviure amb un veí amb el que acabes de trencar, Espanya. No és un camí de roses, és un viacrucis.

Els fanàtics independentistes només veuen una cara de les cartes que adornen amb avantatges possibles, però no les dificultats en assolir-les, menystenen els llaços sentimentals de moltes famílies catalanes amb altres de la resta de l’Estat. Per tant, una visió parcial del tema. Per això anar a votar per pur sentiment i no entendre què li convé al nostre país pot ser com a mínim arriscat i bastant dificultós per a Catalunya. Tot i amb això els catalans estem acostumats a jugar el pòquer de la història, ja sabem que això té el risc de  perdre no solament la partida, sinó bous i esquelles.

Galo Ball i Ratés

Militant PSC Anoia

COMPARTIR

FER UN COMENTARI

*