El viatge de les seves vides

Fa un any que la Carola, el Pau i els seus fills Neus, Marta i Enric van deixar la seva rutina a Sant Martí de Tous per emprendre un viatge en autocaravana pel continent americà. Ara es troben a l’etapa final del viatge, als Estats Units. En uns quinze dies tornaran a casa amb una motxilla plena d’experiències.

Tot va començar fa quatre anys, quan tota la família va anar amb la seva autocaravana a la Bretanya Francesa. La Carola explica que “ens ho vam passar molt bé, tot va ser fàcil i divertit” i a la tornada “ens vam preguntar: i perquè no ho fem més llarg això?”. I així van començar a pensar en aquest viatge i en com encaixar el trencaclosques logístic que suposava. En síntesi, “la nostra idea era regalar-nos un any a tots cinc. Conèixer, fer quelcom diferent, estar junts, sortir de la nostra bombolla…”.

La parella ja viatjava en una Westfalia des que es van conèixer, i allà encara van viatjar amb els seus dos fills grans. Amb l’arribada de l’Enric -el fill petit- van canviar la furgoneta per una autocaravana. Fer-ho així, de fet, és el que ha fet possible aquest viatge: “És una qüestió de pressupost. Quan vas amb la casa a sobre no has de pagar hotel i pots cuinar a dins”.  I la idea d’anar amb la casa a sobre els va portar al nom de “Família Cargol”. Això i el fet que “en principi érem lents… però es veu que no, que no ho som de lents”, perquè molts viatgers els han dit que recórrer tot el continent en un any és anar força ràpid.

D’Uruguay als Estats Units

El relat de la ruta no deixa cap mena de dubtes sobre la velocitat de la família: “vam començar per Uruguay. Vam enviar per mar la nostra autocaravana des de Bèlgica a Montevideo i un mes després vam arribar nosaltres en avió. D’Uruguay a Argentina. Vam baixar per la costa atlàntica fins a les portes de Tierra de fuego. Després vam pujar per la ruta 40 fins a Bariloche on vam passar a Xile, després de fer gairebé tot Xile vam passar altre cop a Argentina pel Paso de Jama (a uns 4.500 metres d’altitud). Vam fer el Nord d’Argentina i vam passar a Bolívia. D’allà a Perú, després Equador i després vam creuar tot Colòmbia. Des de Sud Amèrica a Centre Amèrica no hi ha pas per via terrestre, així que vam haver d’embarcar de nou l’autocaravana i nosaltres agafar un veler per arribar a Panamà. D’allà, vam agafar de nou l’autocaravana i vam arribar a Costa Rica, després Nicaragua, Honduras, Guatemala, Mèxic, Estats Units, Canadà i altre cop Estats Units, que és on estem ara i des d’on tornem cap a casa”. Arribaran a la costa est, a Baltimore, des d’on  embarcaran l’autocaravana cap a Bèlgica novament. Acabaran l’aventura amb uns dies de visita a Washington DC i Nova York, des d’on volaran a Barcelona.

Un any de parèntesi

I com s’organitza un any de parèntesi? A banda d’estalviar durant tres anys, en Pau té un negoci familiar i s’ha pogut organitzar per estar un any sense ser-hi físicament. La Carola va deixar la feina i a la tornada n’haurà de buscar una altra. Pel que fa els nens, la seva mare explica que “La Cèrvola blanca, l’escola de Sant Martí de Tous dels nostres fills sempre va veure amb molts bons ulls aquest projecte. Ens van dir que tant de bo tothom ho pogués fer. Que no ens preocupéssim. Ens van donar una pauta d’alguns objectius curriculars que havíem de tenir en compte perquè després poguessin seguir el seu curs i poca cosa més. L’escola ens ha seguit molt tot el viatge i hem estat en contacte amb ells gracies a les xarxes socials”. Fins i tot, seguint el seu viatge a través de Facebook, a l’escola han aprofitat per adquirir coneixements sobre història i geografia del continent que visitaven.

Un any carregat d’anècdotes, com quan en ple ral·li Dakar a Bolívia van punxar una roda en una pista i van necessitar ajuda extra. Els cotxes d’assistència del ral·li que passaven de llarg i finalment un equip de madrilenys els va assistir. La Carola recorda que “aquell dia ens havíem llevat patriòtics i portàvem les samarretes de l’estelada” i en baixar del cotxe els seus rescatadors van dir “hombre! Catalufos”. Van riure una estona i els van recomanar girar cua, tot dient-los que no era el vehicle més idoni per fer els 190 quilòmetres que els quedaven per endavant.

A Colòmbia, una mossegada de gos a la Marta -la filla mitjana- va requerir una operació i una setmana d’hospitalització. Fins i tot això es va convertir en una experiència singular, donat l’expectació que va aixecar l’autocaravana al pàrquing de l’hospital. La família no va tenir inconvenient en fer tours als curiosos i personal del centre.

El contacte amb la gent dels països que visitaven els ha portat també experiències tan curioses com simpàtiques. A La Paz (Argentina)  van conèixer una noia que els va convidar a dinar a casa seva. Parlant amb ella, “quan va saber que anàvem a Bariloche, ens va demanar si li podíem portar un regalet a una amiga seva. I així ho vam fer, després d’un mes i uns quants milers de quilometres, li vam lliurar un regalet a una noia que no coneixíem”.

Experiència «boníssima»

A l’hora de fer balanç, Carola Ribaudí reconeix que “l’experiència en general és boníssima… veure altres realitats, altres paisatges, cultures, conèixer tanta gent, veure que hi ha tanta gent amb ganes de fer quelcom per tu, l’experiència d’estar 24 hores al dia, 7 dies a la setmana junts… sembla mentida però la complicitat entre nosaltres i els 3 germans és bestial… veure tanta natura… hem evitat les ciutats tant com hem pogut i ens hem mogut per entorns rurals; l’experiencia de buscar-se la vida cada dia (lloc per dormir, aigua, gas, el menjar…)”.

Pel que fa els països, es queden amb Argentina, Equador, Colòmbia, Mèxic i Canadà. I a més trenquen el tòpic de la inseguretat de països com Colòmbia o Mèxic, on diuen que no han tingut aquesta sensació. El pitjor, Bolívia, on generalitzant consideren que “potser no vam ser tant benvinguts. La nostra sensació va ser que la gent no es veia massa feliç…”. En el seu recorregut pels Estats Units, la primera impressió va ser que tot era “molt ben organitzat, impecable, bones carreteres, la gent molt amable i educada…”, però uns dies després ho van acabar per trobar embafador: “t’adones que tenen tant de tot! Molt de tot! Molts supermercats, cotxes molt grans que cremen molta gasolina, molt Fast food, moltes maquines de segar, quads, garatges molt plens de coses…”.

L’únic negatiu potser és el dia que els van entrar a robar, “però amb el temps fins i tot li trobem la gràcia i l’aprenentatge” diu Carola. I tot i tenir la certesa de la tornada, “les persones és el que trobes a faltar, els amics, la família, el sortir a sopar… Els nens troben a faltar els seus amics, els avis, l’escola… també el menjar. Els nostres fills pensen molt en les mandonguilles de l’àvia, l’arròs negre de la iaia, les croquetes altre cop de l’àvia…”. El viatge de la seva vida, tot i ocupar un any “se’ns ha fet curt”, però la mare cargol no dubta a dir que “n’estem molt satisfets de tot plegat”.