En què consisteix el problema fonamental de l’habitatge? En dir fonamental volem apuntar al cor mateix de la qüestió, que sembla ser el següent: les persones o famílies que no poden comptar amb la possibilitat de viure de manera permanent sota un sostre digne i que, per tant, no poden gaudir de l’experiència de la intimitat d’una llar, tendeixen a considerar que la seva humanitat no és plenament respectada en la seva veritat i que la societat que no malda suficientment per assegurar-los, en condicions equitatives, aquest refugi indispensable, els rebutja i els degrada a la condició de ciutadans de categoria inferior, ja que els priva d’un sojorn i residència públicament reconeguts. Qui no pot indicar físicament on és casa seva, tampoc és capaç d’assenyalar amb orgull i en justícia a quina societat pertany, sigui en el país d’origen, sigui en un país d’acollida. I qui, per circumstàncies econòmiques, socials o legals, no ha reeixit a fer-se un racó habitable que el reconegui com a membre real de la localitat que trepitja, ¿com podrà tenir la percepció que els drets humans i la justícia ètica més elemental marquen la qualitat de vida humana d’aquella societat? On no hi ha estabilitat de residència creix la desesperació personal per la inseguretat, la fragilitat i l’exclusió social que la situació de sense-sostre connota.
Primer concepte important, doncs, a valorar: el de domicili. El segon n’és, justament, l’oposat: el de sense-sostre. Denota la trista realitat de qui no posseeix el domicili material d’un habitacle, d’un espai físicament perimetrat on es pugui viure humanament i residir-hi habitualment (de l’habitatge a la llar). Les èpoques de bonança econòmica limitaven el concepte de sense-sostre als rodamóns, a les persones que instal·laven quatre cartrons en qualsevol aixopluc d’un edifici o plaça per passar-hi la nit a la intempèrie o gairebé. La crisi econòmica causada per la pandèmia i els problemes globals del món ens han obligat, emperò, a estendre el concepte a realitats més complexes i més actuals: persones desnonades sense on anar a raure, famílies que no poden pagar un lloguer per manca d’ingressos, nouvinguts que legalment no poden signar un contracte, dones maltractades que fugen del domicili propi, víctimes de catàstrofes naturals que han perdut casa i medi de vida, perseguits o represaliats políticament que han hagut de sortir del seu país, migrants i refugiats en cerca de condicions de vida dignes, menors no acompanyats que arriben a la majoria d’edat, etc., etc. El nombre de realitats sense-sostre és massa ampli perquè un país pugui sentir-se orgullós de la seva política pública d’habitatge social i acollidor. El problema, per tant, és en si greu, extens i urgent, i requereix una presa de consciència clara per part dels poders públics i la priorització de recursos econòmics i de projectes en l’atenció a aquesta situació.
I el tercer concepte a proposar prové del món jurídic: el de legalitat. El mateix ordenament jurídic d’un país, que regula el dret a la propietat privada, les relacions de compra-venda i les condicions de lloguer d’habitatges, poden constituir – com sovint és així – un obstacle legal insuperable per a moltes persones. En el cas, per exemple, dels immigrants, es constata que la mateixa legislació estatal crea barreres més dures que les físiques, en impedir que tota persona que de facto viu en un país pugui fer ús del seu dret, com a persona, a un habitatge mínimament digne. El document de la Taula del Tercer Sector Social de Catalunya que denuncia aquesta situació pel que fa a la llei espanyola d’estrangeria es titula, justament, Fronteres de paper (https://www.tercersector.cat/sites). Des de Càritas Catalunya s’espera, per tant, que el nou reglament que regula l’aplicació de la llei d’estrangeria vagi cremant, en la pràctica, els papers que neguen un habitatge a les persones sense accés a la documentació oficial requerida. Però també cal una reforma radical d’aquesta llei en si i una decidia aposta de la Unió Europea per establir un marc legal comú que anteposi la reivindicació que ningú es quedi sense llar a altres consideracions, per molt legítimes que puguin ser. Entre els drets humans, els més fonamentals gaudeixen, no només de la prioritat de la urgència, sinó també de la reivindicació segons la qual la legalitat ha d’estar sempre al servei de l’ètica basada objectivament en la dignitat de les persones i dels pobles.
Partint d’aquest triple concepte: domicili, sense-sostre i legalitat, Càritas llençarà el 31 d’octubre la campanya de conscienciació que anomena Diguem prou! Ningú sense llar. Amb ella pretén oferir-se com a altaveu de les realitats diverses de tantes persones i famílies sense sostre que malviuen encara a casa nostra sense poder dignificar la seva existència amb l’aixopluc d’una llar habitual. I, d’altra banda, Càritas també demanarà a les institucions i a les persones de bona voluntat que contribueixin al finançament dels projectes amb què treballa per assegurar una llar d’acollida temporal o un habitatge digne per a alguna d’aquestes múltiples realitats sense-sostre que ens corsequen. Se’t demana, doncs, lector/a, que aportis a Càritas una part del teu cor sensible i generós, pel bé de tantes persones que ho necessiten.
Joan Ordi
Per Càritas Arxiprestal Anoia-Segarra
