El context de crisi econòmica en el què els estats s’han vist immersos, des de 2008, ha provocat el canvi de la realitat que era coneguda fins al moment. Les polítiques que s’han usat per tal de donar-hi resposta han estat les encarregades de esbossar el nou entorn caracteritzat, més que mai, per un liberalisme creixent i fortament arrelat.
Dins d’aquest nou context a brotat el què ja es pot considerar com un nou tipus de classe social, el “precariat”. Els i les sociòlogues defineixen aquest terme com a treballadors/es que malgrat el seu estatus ocupacional no arriben al 60% del sou mitjà del seu país i per tant pateixen precarietat laboral. Són persones que es lleven cada dia al matí per anar a treballar, però que a final de mes no arriben a cobrir les seves necessitats bàsiques. A Catalunya, el percentatge d’aquest tipus de treballadors se situa en un 11,2% i a nivell de l’estat espanyol les dades s’eleven fins a un 15%. Els salaris minsos, la fugaç durada dels contractes i les condicions laborals abusives, són fets que podrien explicar el per què d’aquesta situació tant i tant injusta.
En aquesta línia, i veient com la desigualtat social a l’estat espanyol és un fenomen que no para de créixer, el director de l’Organització Internacional del Treball va assenyalar a la Reforma Laboral de l’any 2012 com un dels condicionants bàsics pel què fa a l’augment d’aquests nivells. La reducció de la protecció laboral és quelcom que anava de la mà d’aquesta reforma i que ha estat un dels principals ingredients causants de l’increment de desigualtat social.
El món laboral ja no és un espai de seguretat sinó que ha esdevingut un espai hostil on la supervivència és un dret que s’ha de conquerir.
