He d’aguantar una esbroncada de la doctora de guàrdia perquè tinc la mala sort que en quinze dies em piquin dues vegades diversos bitxos; abelles, vespes o ves a saber què, perquè intento viure en un entorn sa, sense aglomeracions, seguint escrupolosament les normatives i el sentit comú per no infectar-me ni infectar a ningú? Dissabte, dia 3.07.2021 a les 19’31 vaig anar a urgències de l’Hospital d’Igualada. Abans de les sis m’havien picat dues vespes, crec, i veient que les inflors agafaven caires preocupants com l’anterior vegada; tot i haver pres un antihistamínic, haver-me posat una crema receptada per la farmàcia i gel. Quan hi vaig entrar tenia el turmell esquerra i la mà dreta ben inflats. Al cap de les quatre hores i escaig d’espera la inflor de la mà superava vint centímetres de llargada i vint-i-cinc d’amplada. El turmell vint-i-vuit (Faig un metre seixanta, peso seixanta –tres quilos i sempre he tingut els canells i els turmells prims). El noi de recepció, molt amablement em va preguntar si havia anat abans al CAP. Jo no sabia que a Igualada teníem un ambulatori de guàrdia vint-i-quatre hores. Al mirar-me els embotornaments va dir que en el cribratge ja decidirien on m’atendrien. Com em van dir que m’esperés, això vaig fer.
Quan a les 12 passades em va cridar la mateixa doctora de l’anterior vegada, van començar els retrets i l’esbroncada: Otra vez aquí? Tu ya viniste hace unos dias, verdad? Qué haces para que te piquen tanto? Porqué no vas al ambulatorio? Esto debe ser un problema de alergia. Porqué no te has tomado el antihistamínico que te receté?… Jo intentava exposar-li els meus arguments breument però ella tenia pressa i ni em va escoltar. Li vaig dir que la injecció de l’anterior dia m’havia anat molt bé, m’havia tret el dolor i la picor i m’havia fet baixar les inflors de seguida. Te pondremos una y te vas. La mateixa? Vaig preguntar. No vaig obtenir resposta. Seguidament va venir un infermer i me la va posar però no vaig aconseguir que em digués què portava. Això li anirà bé, van ser les seves úniques paraules. Però que és? Vaig insistir, cap contestació. A les quatre de la matinada encara estava desperta posant-me gel per la picor i el dolor.
A les vuit havien començat a desinflamar-se molt poc les picades campiones i he tingut la necessitat d’esbravar-me escrivint la meva experiència a Urgències de l’Hospital d’Igualada.
Tothom sap que els sanitaris han tingut un any molt estressant, que ho han passat malament i em sap molt de greu, per això els hem aplaudit dia sí i dia també.
Tinc 65 anys i vaig anar cap a casa amb la impressió de haver fet quelcom dolent, com d’haver infringit alguna llei. Em sentia com una nena petita que l’ha feta de l’alçada d’un campanar, motiu pel qual rebia aquells improperis i el mal humor de la doctora i l’escadussera informació de l’infermer. I el jurament hipocràtic de tractar al pacient amb dignitat? On és? S’ha volatilitzat?
Àngels Pineda