Pare, què li han fet al riu que ja no canta? El cel ja no és cel, el mar ja no és el mar. Vindran monstres de carn amb cucs de ferro. Pare, abans que es faci fosc, tanquem la vida al rebost. Pare … (Joan Manel Serrat)

Encara avui se’m posa la pell de gallina en sentir la cançó que Serrat va cantar fa més de quaranta anys i que avui sentim nostra a la comarca de l’Anoia.

Terra, què pretenen fer-te? Què volen fer-li als boscams farcits de vida? Què volen fer-li als camps estesos de colors? Què volen fer-li als camins terrosos que sovint trepitgem? Volen destruir la diversitat de la primavera i de la tardor que ens regalen la mirada i enjoien els sentits. Volen desfer els boscos que netegen l’aire necessari per a respirar, boscos que embrutem amb l’excusa dels bolets, del trial, del mountain bike, de les urbanitzacions i dels incendis provocats. S’han proposat fer desaparèixer les serralades que ens envolten. Com podem protegir la vida? On podem amagar-la perquè no l’arranquin i se l’enduguin bocí a bocí?

Tenim una imatge descolorida d’un projecte concebut des de les seves oficines luxoses de la gran ciutat? Pretenen fer-nos sentir exiliats en els teus indrets que ja treballaven els pares, els avis, els rebesavis i que hauria de ser per als nostres fills i nets. Vindrà un exercit de màquines per a construir monstres de ferro més alts que els que coneixem ara. Et vestiran els conreus de plaques que al cap de pocs anys esdevindran cementiris despullats d’herbes esquitxades de tonalitats.

El cims ja no tocaran el cel blau, en el seu lloc hi haurà l’acer. Podrem veure enlairar-se la lluna per sobre d’un turó i sentir el cant al silenci de la vall fonda? A la nit ens enlluernaran les estrelles i l’esperança? Serem capaços al matí de descobrir el seu rastre quan tot just l’alba pàl·lida flueixi i el sol es begui la rosada?

Sentirem el cruixit de les fulles caigudes dels arbres nus i els ocells refilar als matollars i a les arbredes?

Terra, estem de dol. A la Capital del regne s’inventen lleis i projectes per a omplir-se les butxaques amb l’excusa del progrés i de la manca d’energia. Volen penyorar unes comarques ja prou condemnades. Els és més fàcil i econòmic amuntegar tots els plans en un mateix paratge on no hi viu cap polític important. Què els importa a ells si el vent retorna amb fúria a l’estavellar-se amb les torres de ferro? Què els importa a ells si les boires esporuguides no ens llencen els seus plors? Què els importa a ells si les flaires de romaní, de farigola i de pins s’atemoreixen i deixen d’espargir-se? Què els importa a ells si els nostres ulls avesats a la diversitat de verds i marrons s’esfereeixen en veure rengleres d’esquelets? Què els importa a ells si el sol baix de rajos tènues i la penombra imminent s’esberla?

Estem de dol. Terra, tu i nosaltres estem de dol.

Àngels Pineda