“Ni en Patufet, el més valent i agosarat de les criatures, s’atreviria a posar-hi un peu”
Els habitants de la conca d’Òdena vam allunyar-nos de la protecció dels castells de Jorba, Òdena, La Pobla i Montbui, per establir-nos a les terrasses planes del riu Anioia. Manantials, horts, generació d’energia (vapor, hidroelèctrica), ús en processos industrials i molts altres recursos que ofereix el riu han vertebrat el creixement dels pobles que avui s’estenen al llarg del seu curs.
Però aquest riu viu, font de recursos, que s’auto sostenia de manera natural amb les aigües pluvials i un ecosistema en equilibri de fora i fauna adaptada ja no existeix.
Des del seu naixement a l’Alta Anoia —a la Fortesa, Montmaneu, Veciana i Sant Martí Sesgueioles— l’Anoia recorre uns 70 quilòmetres fins a desembocar al Llobregat. Les dades d’un estudi encarregat per la Diputació a la Universitat de Barcelona indiquen que el riu passa d’una qualitat ecològica bona al Molí Blanc, just abans d’entrar a la conurbació central de la Conca d’Òdena (Igualada, Montbui, Òdena i Vilanova), a nivells molt dolents al Bedorc, més enllà de la conca, passat Vallbona d’Anoia.
Les espècies de petits animals aquàtics que viuen només en aigües netes i l’estat del bosc de ribera són indicadors eloqüents del canvi de salut de l’ecosistema. La desaparició de peixos quan el riu arriba a la ciutat també és un senyal inequívoc.
S’ha arribat aquí seguint una tendència d’anys. Si bé, darrerament els indicadors a la zona del Molí Blanc s’han recuperat lleugerament, la qualitat ecològica aigües avall es manté pèssima. La bona notícia és que podem comprendre perquè el riu Anoia està degradat tot analitzant l’aigua.
Els nitrats i els fosfats es troben en les aigües dels rius en petites quantitats i són nutrients per plantes i organismes aquàtics. Ara bé, quan les concentracions augmenten massa, com passa a les aigües de l’Anoia en travessar la conurbació, provoquen el creixement descontrolat d’algues i plantes aquàtiques que acaba degradant l’ecosistema del riu.
És il·lustratiu saber que els nitrats provenen principalment de l’activitat agrícola i ramadera, especialment de l’ús excessiu de fertilitzants i de l’aplicació de purins als camps, però que també arriben al riu a través d’abocaments urbans. Per altra banda, l’excés de fosfats també està relacionat amb l’activitat humana: els generen els detergents, adobs, purins i aigües residuals urbanes.
A més, indicadors de contaminació per activitat industrial també expliquen l’origen de la degradació. Una anàlisi recent de mostres d’aigua extretes a Igualada fet per la Universitat de Barcelona detecta concentracions massa elevades de crom, un metall contaminant procedent d’aigües industrials mal depurades.
Per tant, tot i que encara alguns nuclis habitats de la comarca de l’Anoia no disposen de depuradora i aboquen directament les seves aigües residuals al riu o als seus afluents, el problema greu del riu està provocat per l’activitat dels prop de 70.000 habitants de la conca d’Òdena. Però, com una societat moderna podem fer arribar tota aquesta contaminació al riu?
Els sobreeixidors del sistema de clavegueram aboquen aigua sense passar per la depuradora quan queden col·lapsats, fet recurrent en episodis de pluja. Pels sobreeixidors arriben al riu grans quantitats de tovalloletes, detergents, olis i molts altres residus que llencem pel vàter, la pica o les reixes del carrer. Actualment, alguns dels residus sòlids més grans es capturen amb sistemes de filtratge, però les xarxes de retenció que s’han instal·lat en sobreeixidors d’Igualada tenen escassa eficàcia per manca de manteniment.
La solució que proporciona una doble xarxa de canalització per les aigües grises, que separi l’aigua del clavegueram de la d’escorrentia urbana, demana un esforç de planificació i pressupostari a llarg termini que cap polític ha gosat plantejar-se. En les ciutats modernes, el sistema de doble xarxa és una realitat que funciona.
La rendibilitat econòmica d’un negoci industrial és poc amiga dels esforços extres de tresoreria per aconseguir la totalitat d’aigües grises ben depurades. Així, encara avui s’alliberen al riu, discretament i sense control, contaminants presents en aigües residuals de la indústria.Per solucionar aquesta contaminació es necessiten intervencions administratives i judicials, però en aquest aspecte, el sistema de gestió públic de casa nostra és bo fracassant en l’intent.
A més de fer arribar tota aquesta col·lecció de contaminants al riu, ajuntaments i particulars disposen en la trama urbana de sistemes de captació d’aigua a l’engròs que redueixen el cabal de l’Anoia, comprometent encara més la capacitat de dissolució de contaminants i el poder regeneratiu de l’aigua corrent.
Irremediablement, les aigües del riu Anoia perden greument la qualitat en arribar a la civilització del progrés i aquell riu generador de vida que ens ha fet créixer ja no és capaç ni de ser un espai verd on gaudir de la calma i la natura. Ni en Patufet, el més valent i agosarat de les criatures, s’atreviria a posar-hi un peu.
Anoia pel Clima
