El catalanisme, com a moviment històric, polític i cultural de Catalunya, és, avui, un esperit orfe de catalanitat. L’ésser català, que van edificar els referents del catalanisme sota les seves accions i obres artístiques, sembla avui enfosquit. Això el manca d’una definició clara pel seu present i pel seu futur. El catalanisme, doncs, necessita un ressorgiment, en termes artístics, literaris i polítics. S’ha de repensar la forma de defensa dels trets culturals propis de Catalunya en un context d’hostilitat en el que l’espanyolisme més reaccionari pretén atemptar contra la llengua catalana, una de les arrels del catalanisme, en particular, i del país, en general. L’independentisme, d’altra banda, es troba fragmentat i dirigit des de dalt per una classe política aduladora i immobilista, i no des de baix per la gent de carrer, activa i predisposada a portar per bandera la catalanitat. Aquest és l’error de base a dia d’avui: l’acomodament d’uns pocs al Parlament, o a «l’exili», i la lluita de molts als barris, als ateneus, als casals populars, a les universitats i a tot arreu on hi trobin una oportunitat per promoure el català.
La polarització política i les disputes ideològiques li han fet un flac favor al catalanisme. Hi ha un maniqueisme i una política de blancs i de negres que ha oblidat que el catalanisme no és cap arma política per atacar al contrari, sinó que és un moviment transversal que ha de sumar a totes les parts del cos social català per fer renéixer una cultura nacional que es troba en perill. El buit cultural que hi ha al país no pot omplir-se amb bones paraules, amb falses promeses i amb utopies irrealitzables. Aquest buit cultural només pot omplir-se amb una defensa clara i organitzada de la catalanitat. Per tant, avui dia, el parlar català, el escriure català, el cantar en català, el gaudir del cinema o del teatre en català, el fer contingut a les xarxes socials en català… tota acció de catalanitat és un exercici més per preservar la llengua i defensar, més que glorificar, el nostre passat i les nostres tradicions. Recordem a Salvador Seguí, alies el Noi del Sucre, qui defensava que, primer de tot, ell era català, o a Torres i Bages, qui deia que parlava el català «perquè era la llengua del poble i perquè volia que continues essent la llengua del poble».
Catalunya, al igual que la resta de realitats històriques ibèriques, ha sigut reprimida per l’autoritat d’una maquinària estatal, centralista i monàrquica, que clama per una «unidad de España» fictícia, artificial i ignorant, o negacionista, de la realitat. Si la seva força bruta pretén sotmetre i negar l’existència a les nacions de la península ibèrica, serà amb l’empenta cultural com respondran totes elles. Així, Catalunya, com Andalusia, Galícia, les Castelles, el País Basc, Extremadura, Navarra, Astúries, el País Valencià, ses illes… han de fer-se valerosos de la seva cultura, i no claudicar davant l’Estat. Aquesta tasca recau en els estudiants, en els intel·lectuals, en els treballadors, en els artistes… en tot el cos social que vertebra una nació. Hem de despertar.
Catalunya afronta un futur ple d’incerteses i interrogants, però, al seu darrere, té l’esperit històric, democràtic i revolucionari de tots els referents i figures rellevants catalanistes que van aportar artística, literària o políticament una definició de l’esser català. Inspirem-nos en ells, però sense deixar de ser nosaltres, els catalans i les catalanes de l’avui, els nous vents culturals del demà. Tot exercici per la catalanitat és una victòria per al catalanisme.
Javier Recio i Rodríguez
Estudiant de Ciències Polítiques i de l’Administració
