Foto: Manel Marimon i Gomis

Una de les característiques distintives del complex tecnocapitalista financer que mou el món rau a aprofitar totes les oportunitats de negoci que l’evolució de les mentalitats proporcioni. En comptes de mantenir una actitud hostil i combativa envers valors, actituds i maneres de pensar que se li oposin frontalment, el sistema politicoeconòmic que la globalització impulsa és capaç d’acollir en el seu si les reivindicacions que volen fer-lo fora del control de l’economia i de la política. Ha desenvolupat així la sorprenent habilitat d’abanderar ell mateix les causes ecològiques, de justícia social, igualtat d’oportunitats i distribució de la riquesa a nivell mundial que avui dia branden els col·lectius obertament més anticapitalistes del planeta. Per això també ha vist en la campanya europea a favor de les energies renovables una gran ocasió per transformar-les en un nou producte d’enriquiment de grans empreses i corporacions, i per ressituar el tema – i així domesticar-lo – sota els interessos del complex tecnofinancer imperant, com ja dibuixaven les distopies 1984, Un món feliç, Fahrenheit 451…, i com defensa obertament Great Reset (= Nou Reajustament Total de la Vida) amb l’impuls que dóna a l’anomenada Quarta Revolució Industrial. Trobem una descripció clara d’aquest mecanisme paradoxal en el llibre Pandèmia i postveritat d’en Jordi Pigem, entre la resta de la literatura ja abundant sobre el tema.

D’aquí que, al nostre parer, calgui valorar positivament, promoure i participar activament en les accions que a nivell local la iniciativa ciutadana duu a terme per denunciar aquesta situació èticament inacceptable i fer pressió per capgirar tendències que aboquen immediatament a la degradació del medi ambient, l’increment de la desigualtat entre pobres i rics, i la pèrdua de la llibertat i el dret fonamentals d’autogestió de la cosa pública sense la interferència imposada del gran capital, al qual acaben sucumbint també – i malauradament – els poders polítics de l’administració del nostre país i els ens municipals. En aquesta línia, el passat 15 de juliol, dissabte, vam poder gaudir, a Igualada, d’una concentració i manifestació públiques contra l’explotació econòmica de les energies renovables a mans del capital tecnoindustrial. Promoguda per diferents plataformes de l’Anoia, es va iniciar a les 11h a la Plaça de Sant Miquel i després va procedir, en forma de marxa ciutadana reivindicativa, per la Rambla fins a la Plaça de Cal Font. El lema contenia un missatge molt clar i ben explícit: «Renovables sí, però NO així!» Aquesta acció popular s’integrava en una jornada de mobilitzacions locals sincronitzades que unia telemàticament diferents poblacions de l’Estat. La finalitat consistia a defensar la terra com a patrimoni de tots davant dels  interessos que mouen els fils de la indústria tecnològica de les renovables. I proposava d’afavorir un enfocament del tema centrat en la proximitat, l’autoconsum, la sobirania i el decreixement, per definir de manera més justa i sostenible la transició energètica que necessitem en el segle XXI.

En el manifest que es va llegir, la consciència local de la problemàtica parteix dels punts següents: 1) a la comarca de l’Anoia, el 80% del terme es veurà afectat per diversos macroprojectes eòlics i fotovoltaics que no tenen prou en compte l’impacte mediambiental que causaran i que no proporcionaran beneficis econòmics de proximitat; 2) la comarca ja suporta la instal·lació de 105 aerogeneradors en funcionament, als quals se sumarien 18 nous projectes de parcs eòlics, amb aparells d’una alçada entre 200 i 220 m ; 3)  les instal·lacions fotovoltaiques projectades també són 18 i afectarien 438 hectàrees, que arribarien fins a 900 si hi sumem els projectes pendents de tramitació; 4) tots aquests projectes requereixen el complement de les corresponents estacions de transformació, evacuació i transport de l’energia elèctrica obtinguda de l’aire i del sol, així com quilòmetres de  línies aèries i torres d’alta tensió; i 5) existeix també el projecte d’una MAT (línia aèria de molt alta tensió) que, en la seva extensió de 40 km i 195 torres de 60 m d’alçada, travessaria la comarca. A tot això cal afegir el fet que molts altres projectes similars tindrien una semblant afectació en les comarques properes a la nostra, com ara la Segarra, la Conca de Barberà i el Bages.

La part reivindicativa del manifest proposava com a alternativa que es democratitzi l’energia i es planifiqui la producció d’energia de proximitat; que es prioritzi la instal·lació en espais degradats i en superfícies urbanes o ja alterades per l’home; que es potenciïn mitjans enfocats a la reducció del consum d’energia; que s’impulsi el decreixement de l’economia per anteposar el benestar de les persones als guanys econòmics; que es prohibeixi la destrucció de boscos i espais naturals, i es protegeixi el sector primari; que es garanteixin els serveis mínims imprescindibles de les àrees rurals i es lluiti contra la despoblació que les castiga; que s’implementin polítiques de preservació dels ecosistemes naturals; que es reactivi l’economia i es generin llocs de treball mitjançant empreses locals; i que s’articulin mecanisme de participació i iniciativa ciutadana que potenciïn la capacitat de la població per decidir lliurement sobre els projectes que afecten el seu territori.

Voldríem acabar amb una breu reflexió. La lluita pel territori no obeeix a qüestions romàntiques d’un localisme miop i nostàlgic, sinó – a l’inrevés – a la lucidesa de les conseqüències gravíssimes per a tot el planeta que ja tenen – i en tindran encara més – la concentració de capital en mans de poques entitats gestores i financeres a nivell mundial i la pèrdua creixent d’autonomia i autogestió locals que deriva de la globalització tecnoeconòmica i industrial en curs. És justament gràcies a aquesta mirada nítida sobre la marxa del planeta en el seu conjunt – que ens proporciona la literatura especialitzada sobre el tema – el que dinamitza la consciència de la responsabilitat local. Com deia el filòsof Hans Jonas a El principi responsabilitat, les noves generacions, encara no nascudes, ja ens miren a la cara i ens interpel·len èticament. Sabrem escoltar la seva veu?

Joan Ordi / jordi@xtec.cat