Inici Blocs Quin català parlem?

Quin català parlem?

COMPARTIR

Fa un dies que,  casualment, vaig tenir l’oportunitat de llegir l’article que el catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra, Narcís Garolera va publicar a la revista Els Marges. En aquest escrit, l’editor de les obres de Verdaguer i de Segarra fa palès de la seva esgarrifança davant la progressiva degradació de la llengua que percep dia a dia llegint diaris en català i escoltant la ràdio o la televisió. En paraules textuals del catedràtic: “el problema no és que els mitjans que s’expressen en català ho facin sense aplicar la normativa vigent, sinó que la llengua que fan servir  mostra un desconeixement de les possibilitats expressives de l’idioma i una clara ignorància dels nivells lingüístics”.

 

L’article en qüestió no ha estat exempt de polèmica. D’altres catedràtics, editors, professors, escriptors… l’han replicat amb la mateixa contundència que ell va utilitzar a l’hora de manifestar el seu punt de vista.  Personalment, la lectura d’aquest text m’ha convidat a parar l’orella i escoltar el català que hom fa servir en les converses quotidianes. En més d’una ocasió m’ha semblat de fer un pas enrere en el temps.

 

Jo pertanyo a una generació en què el català no s’estudiava a l’escola, al menys durant el cicle de l’anomenada EGB.  Tot l’ús que fèiem d’aquesta llengua es reduïa a les converses amb els companys, amb els amics i a la llar.  No va ser fins l’any 1975, coincidint amb l’inici del batxillerat (BUP),  que dins de l’horari lectiu es van incloure com a assignatures  la gramàtica  catalana i posteriorment,  la literatura. A principis dels 80 “La Norma” va irrompre a la vida cultural i social,  per fer-nos memòria de què “el català era cosa de tots”.  Llavors, vam ser molts els que ens vàrem adonar que el que nosaltres anomenàvem català,  era un llenguatge farcit de mots castellans i del qual desconeixíem moltes de les paraules verdaderament autòctones. Encara tinc present l’estranyesa de dir per primera vegada: pastís en comptes de pastel, safata en lloc de bandeja, vorera en comptes de acera, comanda i no pedido…Quan a l’any 1983 el Parlament de Catalunya va a aprovar la Llei de normalització lingüística, que consagrava el català com a llengua pròpia de Catalunya i també de l’ensenyament en tots els nivells educatius, tot feia pensar que a partir d’aleshores els estudiants que ho fessin en aquest país acabarien l’ensenyament parlant i escrivint correctament el català. Al cap dels anys, he pogut comprovar que no ha estat així. Les castellanades continuen essent presents a la parla i a l’escriptura.

 

Val a dir que en l’experiment dut a terme, he constatat una notable diferència en funció dels llocs,  de les situacions i dels interlocutors. Hom he sabut que en alguns municipis ubicats a l’extraradi de Barcelona, la utilització del català és pràcticament nul·la,  tant en el segment de la població més gran com en el de la mitjana edat i també en el dels més joves. Aquests darrers si més no el coneixen, però a l’hora de parlar-lo i malgrat haver nascut aquí, no ho fan amb la mateixa soltesa que quan s’expressen en castellà. Cosa semblant succeeix als barris perifèrics de pobles i ciutats on gairebé el 100% dels seus habitants coneixen i parlen habitualment en català.  Un dels sectors on és palpable l’absència de la catalanització és el dels serveis i depèn a on, també en el del comerç. A l’hora de fer una trucada a un punt d’informació o d’assistència tècnica, la veu que contesta ho fa en castellà. Tanmateix que els venedors/es de botigues. Persistint en emprar el català, el alguns dels casos s’aconsegueix obtenir una resposta en la mateixa llengua, però cal insistir. No és tampoc estrany sentir una conversa entre dos agents del cos de mossos d’esquadra o de la policia municipal, i que aquesta sigui en castellà. Si els demanes quelcom en català, alguns t’hi responen amb penes i treballs.

 

Hi ha qui relaciona la davallada en la qualitat del vocabulari emprat,  amb els codis lingüístics nascuts arran de la comunicació mitjançant els sistemes de missatgeria  instantània. Les abreviacions, omissions, símbols… poden arribar a contaminar el llenguatge col·loquial parlat. Si no és parla correctament, no ho addueixo a la influència d’aquestes compilacions; és més aviat als hàbits adquirits al llarg dels anys, i potser a la manca d’autoexigència per fer-ho millor. La catalana és una llengua amb una gran riquesa que no té res a envejar a a d’altres. L’evolució constant de la tècnica, la ciència, els esports, el món del treball i de l’oci fa que s’incorporin contínuament nous termes. Així doncs, no cal fer servir ni manlleus ni estrangerismes. Parlarem millor o pitjor en funció del grau d’esforç que posem de la nostra part.  Mantenir la qualitat de la llengua, és cosa de tots nosaltres.

 

educrevi@teefonica.net

COMPARTIR

FER UN COMENTARI

*