Els llavors reporters de “The Washington Post”, Bob Woodward i Carl Bernstein van fer història l’any 1972, quan mercès a les seves indagacions va sortir a la llum l’afer conegut com “l’escàndol Watergate”. Amb el seu informe no només van provocar una greu crisi constitucional en el govern dels Estats Units d’Amèrica, sinó que van deixar molt alt el llindar del que es coneix com a periodisme d’investigació. No fa gaire, la professió periodística va donar el deu últim adéu a Xavier Vinader. Ell ha sigut un altre referent dins d’aquest món. Valent i agosarat destacà, entre altres coses, per la seva lluita en favor de la llibertat d’expressió.
Des de l’època de l’afer que va posar el punt i final a la carrera política d’en Richard Nixon, i de quan Vinader va denunciar les accions de l’extrema dreta i el feixisme, ha passat molt de temps. El món i la professió de la informació no només han evolucionat amb les noves tecnologies, sinó també amb nous tipus de periodisme sorgits arran de les xarxes i de la digitalització. Tota evolució comporta també una degradació. Això és el que ha succeït amb una part l’antiga premsa sensacionalista, que ha dia d’avui ha esdevingut “premsa brossa”, tanmateix que alguns programes emesos per canals de televisió privats. Els professionals que s’hi dediquen qualifiquen la seva tasca de “bona feina”i s’aixopluguen sota l’afirmació de què són periodistes. Periodistes de formació, sí; però això no és equivalent a fer bon periodisme. El bon periodisme és aquell que manté a la societat informada de tot el que succeeix al seu voltant. Que quan es produeix un esdeveniment, una catàstrofe, un conflicte… és allà per explicar-ho de prop i donar testimoni del que moltes vegades s’intenta ocultar. Fer que surtin a la llum, les estafes, espolis, fraus.. fets per polítics i governants i per d’altres persones que degut a la seva posició social pensen que poden esquivar la justícia, i quedar impunes davant des delictes que presumptament han comès… Ara bé, no és bon periodisme empaitar els familiars de persones que han mort en tràgics accidents o acarnissar-se amb qui lluny de tenir afany de protagonisme, vol romandre en l’anonimat o fer safareig de coses i fets la veracitat dels quals no s’ha pogut provar.
Periodisme i política van sovint de la mà. L’ideal seria que no es barregessin, però els mitjans de comunicació els formen persones i les persones tenen les seves ideologies, així doncs, cal veure-hi la part positiva que té: conèixer l’abast d’una mateixa notícia, tractada i analitzada des de posicions diverses i a voltes oposades. La tasca que es duu a terme des de la professió periodística és vital, sempre i quan es presenti una informació valuosa procedent de fonts segures i versemblants. Sir cerquem l’origen del primer diari ens hem de remuntar al segle I, a aquella “acta diürna” que Juli Cèsar va fen penjar en una de les parets del Fòrum Romà. A la llista dels diversos estils periodístics existents s’hi troben fins a 20 variants. Suficients, doncs, per explicar tots i cascun dels esdeveniments que succeeixen al nostre voltant, sense la necessitat de recórrer a d’altres fórmules vils que només aixequen polseguera i no posseeixen cap mena de credibilitat.
educrevi@telefonica.net
