Quins són els motius pels quals, davant de les dificultats pròpies de la vida, existeix un profund desig, moltes vegades inconscient de voler viure.
O és que el que ens impulsa a viure és precisament la por a la mort i la consciència del vuit més enllà d’aquest món.
I que succeeix quan una persona no té més forces per viure. En què es converteix el seu dia a dia, en què es transformen els pilars que sustenten les seves relacions familiars i socials i en què conclouen les seves tasques i responsabilitat.
El tema que em porta a escriure aquests articles no és agradable precisament. Més aviat suposa posar-nos davant d’un tema que la majoria de persones, encara que no m’agrada generalitzar, evitem fent ús excessiu de la quantitat ingent de distraccions que avui en dia en lliura el moment socio-temporal en el qual existim, però no vull extendrem en aquesta línia, sinó que vull reflexionar i explicar part de la meva experiència vital en relació a la següent realitat.
Oficialment, segons l’IDESCAT, en el 2013 es van comptabilitzar 3870 suïcidis en el conjunt del territori Espanyol. A Catalunya el número total arriba a les 540. Però aquestes xifres esmentades, les oficials, amaguen una realitat més crua i és que es creu, que les xifres poder multiplicar-ser per 4, pel fet que moltes morts per suïcidi no es comptabilitzen com a tals.
Sabeu una cosa, jo he sigut una d’aquestes persones que han vist al seu voltant, durant molts anys, el que esmeno en el títol de l’article i és que, eludint argumentacions, he conegut molt bé, que el sol fet d’estar viu no sigui suficient per poder y voler viure, i imagineu-vos el desenllaç, si, tràgic desenllaç, el qual va esdevenir l’experiència més transformadora de la meva vida.
En el fons amb aquest article vull trencar un tabú, el de la mort per suïcidi i vull expressar-ho obertament. No hi ha culpables, només molt de dolor. En la majoria dels casos tampoc hi han respostes a les preguntes, només un gran vuit, com el que deixa la persona morta per suïcidi. Tampoc hi han actes de valentia ni herois ni heroïnes, només persones les quals, la seva vida s’havia transformat en un desert àrid, molt àrid, despoblat de motius per viure, i sense motius per viure, la vida s’escola com ho fa l’aigua agafada amb les mans.
Arribats a aquest punt i realitzant un gir vitalista en l’article, vull recomanar-vos una lectura. El títol és “L’home a la recerca del sentit”, escrit per Viktor Frankl.
Per qui no el coneix, En Viktor Frankl va ser un dels ser humans supervivents al genocidi jueu de la Segona Guerra Mundial. Va estar confinat 4 anys en camps de concentració nazi. Explica en aquest llibre, de caràcter autobiogràfic, que ens les condicions de vida dels camps de concentració era tan fàcil morir que el difícil era trobar motius per viure.
I es que en què es converteix la vida sense motius per viure, ni somnis per realitzar, ni reptes per superar, ni dificultats per millorar, ni persones a les quals estimar, etc, etc. A vegades ens hem d’esforçar en trobar-los, però val la pena, de veritat.
Us animo a què trobeu els vostres motors vitals, i si sou ben conscients dels motius que us fixen a les ganes de viure, a què hi actueu amb responsabilitat.
Espero que l’article us faci reflexionar, aleshores, els meus objectius seran satisfets.
Fins a la pròxima
Abraçades cordials.
Darío Nogués
Terapeuta Gestalt, psicodramatiste, hipnoterapeuta, professor de Ioga i facilitador de Tarot escènic.
Estudiant del grau de psicologia a la UOC.
Especialitzat en processos d’acompanyament al dol i al dol per suïcidi.
Especialitat en l’estudi, coneixement i ús dels somnis com a camí de desenvolupament humà.
Podeu enviar les vostres consultes o suggerències per aquesta secció a dnoguesd@gmail.com redaccio@infoanoia.cat.
