Georgina Guixà
Al llarg dels anys hem vist desenes de pel·lícules sobre en Batman. Ha anat canviant l’estètica, els actors que interpreten el cavaller fosc, el punt de vista més o menys introspectiu… però el que no canvia mai són els eterns malvats. Començant per l’Enigma, passant per Poison Ivy, Bane, l’Espantaocells, el Pingüí i un llarg etcètera, i acabant per l’omnipresent Joker, el dolent de capçalera, tots són l’antítesi de l’heroi sense els quals la seva història no tindria sentit. En Batman es lleva a mitja tarda a la seva vasta mansió, s’enfunda el vestit de cuir negre (ja parlarem un altre dia de les connotacions del vestuari dels superherois) i surt a patrullar Gotham City per atrapar els dolents i alliberar la ciutat de delinqüents. Tant l’heroi com el malvat tenen l’objectiu mutu de fer-se la guitza i comparteixen una relació odi-odi que els manté units. Però què passa quan en una relació una de les dues parts no sent el mateix? En Joker viu per odiar en Batman, però el ratpenat és tan solitari i introvertit que no necessita ningú, ni tan sols els seus enemics. Amb aquesta premissa comença Batman, la Lego pel·lícula, que malgrat estar pensada per a públic infantil, i per tant, ens va fer desmuntar de riure, explora la part més emocional del cavaller fosc.
L’egocentrisme d’en Batman fa que constantment cregui que tot gira al seu voltant i que ell és l’únic que ho pot solucionar tot, però quan en Joker ordeix un pla per recuperar l’odi del seu company de lluites, en Batman descobrirà finalment que la unió fa la força (cosa que ja hauria de saber si veiés Bola de Drac). En aquest punt la pel·lícula es converteix en una desfilada dels malvats més malvats de tots els temps. Apareixen clàssics com en
Dràcula i la Medusa, i contemporanis com els Gremlins, en Voldemort i l’ull d’en Sàuron. I contra un exèrcit així, en Batman no té cap més remei que deixar de banda l’ego i unir esforços amb tots aquells del seu voltant que sempre l’han volgut ajudar: en Robin, la Batgirl i l’Alfred, que té cops amagats.
Des del tràgic assassinat dels seus pares, en Bruce Wayne s’ha amagat darrere la màscara de rat-penat per no haver d’enfrontar-se a les seves pors, i a Batman, la Lego pel·lícula acaba encarant-les i superant-les: la por a tornar a tenir una família i a sentir-se estimat (i odiat pels seus enemics, és clar). Els més petits aprenen que amb amics es poden superar tots els problemes i tot és més divertit; els més grans ens delectem amb un Batman egocèntric de veu ronca i ofuscada que és el rei quan va sol, vesteix de negre, toca heavy metal amb la guitarra elèctrica i mira comèdies romàntiques en la intimitat. Aquest estereotip espremut al màxim converteix en Batman en un personatge divertidíssim, cosa que ja va quedar clara amb la primera pel·lícula Lego estrenada el 2014 i justifica la necessitat de l’spin-off.
La Lego Película ja ens va sorprendre per la qualitat de la tècnica, perquè veure com els ninotets de Lego cobren vida és un somni fet realitat, i també pel sentit de l’humor irreverent, fresc i directe, i la pel·lícula d’en Batman no ha sigut menys. Les escenes d’acció són senzillament espectaculars, a l’alçada de la millor producció de ciència-ficció de Hollywood, i estan banyades de gags amb els que és impossible parar de riure. Tot plegat fa que la pel·lícula passi volant sense ni un segon d’avorriment, i et deixa amb ganes de més malvats guillats, més humor delirant i més rat-penat justicier de carisma exuberant.
I recordeu, la contrasenya per entrar a la Batcova és: l’Ironman fa pena.
