Ara al setembre farà cinc anys que ma filla va portar la Rim, un cadell de gos pataner, petit i graciós que vam acollir a casa just quan les noies ja feien la seva. Jo me’n vaig fer càrrec sense recança.

Aquests dies de confinament, al gos ves que li expliques… així que vaig determinar que pel bé de tots, li havia de mantenir una certa rutina en les sortides.

Cada dia doncs, a les set del matí, em sonava el despertador i mitja hora més tard, tot a punt per anar a fer un pipi.

Sortosament en viure als defores, només em cal caminar dos minuts i ja soc al camí polsegós de Cal Soler. Res d’anar a pixar a les façanes veïnes. Amb deu minuts de trescar, una alzina no massa vella presideix un marge de pedra seca mig ensorrat. És acollidora, fa bona ombra, i silent veu passar el temps i el caminant… i des que un dia, davant la mirada de ningú, m’hi vaig abraçar, va esdevenir gairebé com un amoreig secret. No sé si els mixons que escolto quan intimem ens estan delatant a cel obert o senzillament festegen la trobada.

El contacte amb la natura ha estat un constant, aquests dies de no poder sortir. He vist espigar el blat i l’ordi, he vist florir les roselles, les liloses cama-roges i les borratges, l’esclat de margarides silvestres i he bufat dents de lleó, i al terrat de casa, se m’hi han fent els espinacs que just dies abans havia sembrat.

Llegir una estona també m’ha ajudat a fer passar millor les hores. Quan desplegava l’Scrabble ho feia amb la determinació de trobar només paraules boniques. Un dia vaig descartar la paraula malaltia, que tot i que em donava força punts vaig ignorar, deixant sobre el tauler només dues lletres: FE.

Un fet que encara ara em neguiteja és que, quan m’escoltava, dins meu no hi sonava cap cançó… i mira que sempre me’n ballava alguna pel cap. Els assajos de dijous amb la coral havien acabat en sec, de cop! I des de llavors que he sigut incapaç d’entonar cap lletra ni tonada. Això m’està amoïnant molt. Quan rodava amb la bicicleta estàtica, per exemple, només era capaç de fer-ho amb la música de fons… de Strauss. Valsos caducs d’aquells de tota la vida… no em podia empassar res més… diria que amb aquell pedalar que no em portava enlloc, tot i que jo tenia davant l’infinit, vaig cremar més ràbia que calories.

Les estones de fer el dropo al sofà i remenar per les xarxes socials també hi van ser. A voltes més del compte. I així fins que va arribar el dia de tornar a la feina.

Recordo que aquell dia al matí em va costar de trobar dos mitjons aparellats… no havia endreçat calaixos!!!

Vinyet Palomas