Aquesta setmana s’ha fet sentir sense verbalitzar-ho, a molts espais quotidians, allò de “si ens toquen a una, ens toquen a totes!” A la feina, al mercat, al cafè, a les concentracions silencioses, a la porta de les escoles o dels domicilis de companyes o amigues a qui hem custodiat, ni que sigui amb la mirada, després d’acostar-les amb el cotxe fins a casa.

La por de les dones és diferent de la dels homes. Ho hem tornat a constatar. Malgrat que ens pesi. Perquè hi ha escenaris on s’evidencia on rau l’amenaça que pot marcar la diferència: una dona anant cap al seu cotxe, a primera hora del matí; canviant una roda punxada, al capvespre, en una carretera secundària; sortint de la feina, en un polígon, més tard que la resta; viatjant a un lloc en conflicte, de turista, periodista o cooperant; obligada a emigrar per qualsevol ruta del Mediterrani…

Estem tan lluny d’assolir la igualtat per caminar amb seguretat per la vida…! I això ens emprenya. Ens rebel·la, ens revolta i trasbalsa, perquè aquesta certesa es ve a afegir al dolor i la ràbia de les lesions directes comeses a cadascuna. Agressions que ens toquen a totes.

La por de les dones és una por de segles de violència contra la nostra sexualitat i cos. De menyspreu, ultratge, maltractament i subordinació al poder del mascle, avar de control per humiliar-nos, per demostrar domini i superioritat. Precisament a un mascle feble i insatisfet, analfabet emocional (encara que sigui culte o llicenciat) carregat de frustracions i odi.

La por de les dones és una por que guardem al nostre ADN, a la memòria de la sang i la pell. Un temor a ser assetjades i agredides sexualment que reconeixem i sumem a la denúncia d’un sistema on la violència estructural continua feminitzant la pobresa i l’explotació.

D’aquesta por ens quedem, però, amb la reacció que ens aboca a la denúncia; que ens encoratja a sortir al carrer i exigir més instruments proactius i de protecció; a continuar creant espais de presa de consciència, reforçant les xarxes de suport mutu i promovent la construcció d’alternatives en tots els àmbits, per acabar amb qualsevol forma de violència masclista que va més enllà del sexe: contra tota feminitat.

Tenim més d’un lema i buscarem de nous per cridar ben fort cada dia de l’any i també el pròxim 25 de novembre. Perquè la por de cadascuna és la por de totes; però la confiança de cadascuna és també la confiança de totes.

Mireia Rubio