Sembla impossible que en una societat suposadament civilitzada es pugui arribar a produir el terrabastall que vaig sentir ahir en una sala d’espera de l’hospital. Mòbils sonant sense parar, a un volum descaradament alt; i respostes telefòniques a algun company d’empresa a qui se li deia què havia d’escriure en el correu de resposta d’uns que anaven fora de termini, i que devia estar molt lluny perquè si no no s’entén que fos necessari cridar tant. No hi ha respecte. Gens. I això que els cartells no falten, demanant silenci o bé que es parli en veu baixa. Però com si no hi fossin. Ni cas. Els mòbils que no deixen de sonar, i ara missatges i ara altres sorollets. Una vergonya.
Em diu la Trini que al tren i al bus sol passar sempre el mateix, també. Amb la seva intimitat que en facin el que vulguin, si no els importa explicar en veu alta la seva vida personal i laboral. Però que no ens robin la tranquil·litat i el silenci de molts d’aquests espais compartits, que això és patrimoni de tots.
Perquè el silenci, en canvi, el fem nosaltres, que potser no hauríem de callar. Ara m’adono que potser hauria hagut de demanar aquest silenci que se sobreentèn que hi hauria d’haver. Però no m’agrada haver-me d’enfrontar a la gent. Penso que ja ho haurien de veure, quan estan molestant… Però no: o no se n’adonen o se n’adonen i els la bufa, que encara és pitjor.
Acabo de decidir que el pròxim dia no me n’estaré i que els demanaré aquest respecte que no tenen. Per al bé de tots. I a veure què.
