Mentre marxem o no, continuem decidint

Altre cop estem en eleccions al Govern Central. Hi ha qui no vol votar i hi ha qui si; hi ha qui creu que marxem o que ja hem marxat i hi ha qui no s’ho creu; hi ha qui lluita per marxar i qui ho fa per quedar-se; fins i tot hi ha qui diu de marxar però en realitat només utilitza l’esperança de fer-ho com a ham per a seguir governant. Hi ha de tot, no en tinc cap dubte, però mentre marxem o no marxem, continuem vivint, continuem decidint: les realitats econòmiques i socials ens continuen afectant, amb o sense Espanya.

L’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT) mostra que el Producte Interior Brut per habitant (PIB) de la comarca de l’Anoia està en 19.300 euros anuals. Les xifres d’Igualada mostren un PIB de 25.600 euros anuals per habitant, mentre que a Vilanova del Camí i a Santa Margarida de Montbui les dades es situen en 9.600 i 8.600 euros anuals per habitant, respectivament. Els resultats del PIB són la mitjana del total de la producció econòmica (riquesa) de la qual disposa un determinat territori, però les mitjanes són dades fictícies perquè busquen el punt mig (que no mitjà) del total de la riquesa: la quantitat més propera tant a la quantitat més elevada com a la més baixa. Així doncs, calcular el PIB només serveix per a allò que va ser pensat: per a fer estudis de macroeconomia i no per a fer estudis d’economia real, d’economia local, d’economia, al cap i a la fi, dels ingressos reals dels habitants.

Fa poc vaig llegir un article a la premsa local el qual defensava que per tal de solucionar la desigualtat entre municipis, aquests han d’ajudar-se entre ells. L’ ajuda no és il·legítima, en tot cas desencertada: ajudar a altres municipis econòmicament o ajuntar municipis per tal d’abaratir o incrementar el PIB no és res més que una manera de dissimular les dades, però no pas la direcció per resoldre el problema. El llibre El capital en el segle XXI, de Thomas Piketty, fa una reflexió en aquest sentit: quan els beneficis obtinguts de les inversions són majors que la taxa de creixement, aleshores el resultat que se’n deriva és la concentració de la riquesa i, per tant, la desigualtat econòmica entre individus. Aquesta no és un crítica realitzada des d’un posicionament ideològic, sinó una realitat que estem vivint, i la mostra la podem trobar als municipis de la comarca de l’Anoia, en la mesura en que podem preguntar-nos si no és possible que a Igualada un percentatge molt petit d’habitants tingui una gran quantitat de riquesa i un percentatge molt elevat tingui una escassa o nul·la quantitat de riquesa. Aquest mateixa pregunta ens la podem fer per a Vilanova del Camí i Santa Margarida de Montbui. No pot ser que el PIB sigui una mostra fictícia de la realitat de moltes persones?

Certament, jo no crec que la solució per combatre les diferències econòmiques entre municipis consisteixi en la intervenció d’altres municipis o en la unió d’alguns d’ells, sinó en establir un sistema d’impostos progressius per a combatre, no tant els beneficis de qui inverteix, sinó les desigualtats que se’n generen. Aquest sistema d’impostos progressius tracta, ni més ni menys, en que qui menys tingui pagui menys i qui més tingui pagui més (tarifació social). La finalitat última és evitar que la gran part de riquesa quedi sota el control d’una minoria, en la mesura en que les polítiques econòmiques que s’han realitzat i es realitzen actualment, tant al Govern Central, com a la Generalitat com a Igualada estan pensades en donar crèdits per a produir a qui ja té molt i no en la reducció d’impostos d’aquells que tenen poc. Per aquest motiu, i ara que de nou arriben eleccions, cal pensar què és el que volem, què considerem prioritari, perquè mentre marxem o no marxem continuem vivint, i mentre vivim hem de solucionar problemes reals, problemes quotidians, problemes que amb mesures administratives (i per tant polítiques) es poden solucionar: només cal voluntat política i que aquesta voluntat no estigui comandada ni per bancs ni per grans multinacionals, sinó per les necessitats i voluntats de la ciutadania.