Georgina Guixà
A principis dels anys vuitanta la comunitat cinèfila va quedar de pasta de moniato després de meravellar-se amb Blade Runner, l’obra mestra de la ciència-ficció que excel·leix en tot, començant per la filosofia complexa que amaga l’argument, passant per una posada en escena retrofuturista impecable i acabant per la música de Vangelis, que posa la pell de gallina, sense oblidar-nos del jove Harrison Ford i les llàgrimes en la pluja d’en Rutger Hauer. Trenta i tants anys més tard s’ha convertit en una pel·lícula de culte i la seguim gaudint com si fos el primer dia. Com es pot superar, això? No es pot, evidentment, però s’hi pot estar a prop.
Denis Villeneuve s’ha arremangat per oferir-nos la seqüela de Blade Runner ambientada trenta anys més tard, el 2049, i després de dues hores llargues de metratge, ens ha convençut que està a l’alçada de la seva predecessora. És llarga i de guió lent, però no es fa pesada perquè és intensa i et manté expectant tota l’estona. La nova entrega de ciència-ficció ens endinsa per viaranys caragolats —però que no tenen pèrdua— en un secret molt ben guardat que, de sortir a la llum, provocaria una revolució d’alt contingut filosòfic. Juguen a tres bandes en Ryan Gosling amb la mateixa expressió de SEMPRE (que, de fet, en aquesta ocasió li va de perles), interpretant un blade runner anomenat K; en Jared Leto és Niander Wallace, un fabricant de replicants, i l’estimat Harrison Ford en el seu paper de Rick Deckard amb uns quants anyets més. Completen el repartiment Ana de Armas en el paper de Joi (i la interessant relació que té amb K), i Sylvia Hoeks és la intrigant Luv. Ells són els encarregats de guiar-nos per l’argument de Blade Runner 2049, més senzill que el de fa 35 anys però igual de capritxós, i sempre centrat en l’etern conflicte ètic i moral sobre els androides, les emocions i les relacions amb els humans.
Però a banda de qüestions argumentals i de guió que ja descobrireu quan l’aneu a veure (o ja sabeu si ja l’heu vista), el que a mi em va deixar sense alè és la posada en escena. Els paisatges poderosos amb uns colors compactes són la tònica general al llarg de la pel·lícula, acompanyats d’una llum emboirada que crea unes textures increïbles. Cada escena té el seu color propi, la seva llum particular i el seu ambient inigualable, creant així una galeria de quadres pictòrics per la qual no em cansaria de passejar. I, com no podia ser d’una altra manera (i això és el que més m’arriba al cor), la sensació general d’aquest futur híper tecnològic que, en el fons, tendeix a la decadència. Ho veiem en els carrers de la ciutat humits i plens d’ombres sospitoses, i en les aglomeracions de gent d’aspecte deteriorat com la ciutat mateixa al costat de cotxes voladors i anuncis en forma d’holograma. Blade Runner 2049 és el contrast de les llums de neó hipnòtiques dins la ciutat bruta i grisa, la fredor de Niander Wallace dins la seva mansió de colors càlids i aigua, la blancor pura i estèril on s’amaga la creadora de records Ana Stelline, la meravellosa ciutat morta amb les escultures gegantines fets miques, tota llum i silenci… És un impacte visual rere un altre, un espectacle per la vista i l’oïda; un altre concepte de cine.
