No tot són males notícies en aquesta arrencada frenètica del 2026: el Reial decret de regularització extraordinària de persones estrangeres que viuen al país beneficiarà a mig milió de migrants amb caràcter retroactiu durant aquest curs. Aquesta proposta no és exclusiva del PSOE, sinó que hi ha hagut negociació i acord polític amb Podemos en la seva elaboració, de manera que el text s’ha impulsat des del govern de coalició i amb aportacions d’altres actors de l’esquerra. De totes maneres, aquesta mesura neix d’una iniciativa legislativa popular (ILP) que va arribar al Congrés aupada per més de 600.000 signatures que superarien amb escreix el llindar requerit, on es trobaria amb el suport de tots els grups parlamentaris, menys VOX, l’abril de 2024. Aquesta, però, no és la primera política de regularització que es porta a terme a l’Estat espanyol. La darrera tindria lloc amb José Luis Rodríguez Zapatero (PSOE) el 2005, de la qual se’n beneficiarien 570.000 persones migrants. El PP també en faria, fins a tres en aquest cas (1996, 2000 i 2001), sota els governs de José María Aznar, malgrat que ara es desmarquin d’aquesta última per alinear-se amb l’extrema dreta. En tot cas, aquesta ILP ha comptat amb el suport d’un centenar d’organitzacions amb ideologies diverses dins l’espectre polític, des de l’esquerra alternativa fins a la Conferència Episcopal. El seu avenç posa els ulls sobre la llei d’estrangeria, immersa en un debat etern sobre si cal reformar-ne els aspectes més lesius o derogar-la.
Fa uns mesos vaig ser un dels signants d’aquesta ILP. El moviment Regularización.Ya era al porxo de la meva facultat fent campanya per aquesta, i unes activistes van apropar-se a mi per explicar-me la seva lluita. Durant anys, molts migrants han estudiat i treballat aquí durament, però se’ls ha tractat com a ciutadans de segona, sent invisibles en el món laboral i amb por cada cop que han de renovar el seu permís de residència davant tota mena de barreres burocràtiques. És hora de dignificar les seves vides. I en vista de la resistència dels de sempre que veuen amb això un efecte crida i una clara intenció d’incrementar el cens electoral, cal fer també un petit recordatori: regularitzar i nacionalitzar no són sinònims. Regularitzar és donar permís de residència i treball, no dret a vot; nacionalitzar és obtenir la ciutadania, conditio sine qua non per votar a les eleccions a les Corts Generals (Congrés i Senat). Qui menteix i manipula amb això demostra que no vol (o vol criminalitzats i sotmesos als seus tractes vexatoris en feines precàries que ells mai farien) a persones que venen aquí a guanyar-se la vida. I, moltes d’elles, han aportat més que aquells que treuen pit amb el seu patriotisme de polsereta.
S’aprova una política pública de regularització impensable en l’entorn europeu. Davant l’auge reaccionari, som un dels últims bastions on l’esquerra resisteix als envits ultres. Però el veritable mèrit és d’aquells i aquelles que organitzades l’han batallat a peu de carrer. Això sí que és l’orgull d’un país.
Xavi Recio i Rodríguez
Politòleg i Historiador
