Inici Blocs Lampedusa, tragèdia i vergonya

Lampedusa, tragèdia i vergonya

COMPARTIR

El naufragi de pasteres que intenten arribar a sòl europeu, és un fet repetitiu. Que alguns perdin  la vida en l’intent, també.. De tots els accidents d’aquesta mena que hi havia hagut fins ara, cap es pot comparar amb les dues massacres que s’han produït a les aigües de l’illa italiana de Lampedusa. Aquestes darreres tragèdies han activat tots els senyals d’alerta, i que a la Comunitat Europea l’hi caigués la cara de vergonya. Al govern italià, el primer, per prohibir sota amenaça de sanció l’ajut a les embarcacions d’immigrants, que pateixen problemes. Dir que al país no hi ha prou centres per poder-los acollir, no és de cap manera un motiu que justifiqui aquest comportament.  Les vides humanes estan per sobre de totes i qualsevol de les lleis. No és als que incompleixen el reglament a qui s’ha de castigar, sinó als que sí que ho fan.

Lluny d’apaivagar-se, el fenomen de la immigració ha anat en augment. Als que ho feien per deixar enrera una vida de misèria, s’hi han afegit els que fugen dels conflictes bèl•lics que assetgen els països on viuen. Prendre la decisió de pujar a un rai, conscient del risc de ser abandonat a la deriva o de morir durant la travessa,  és un clar exponent del nivell de desesperació que pateixen els que malgrat tot, encara ho intenten.  Els pocs estalvis que han pogut acumular van a parar a les butxaques de les màfies que els “venen el passatge”. Encara que aconsegueixin arribar a terra, ho fan amb les mans buides i conscients que poden ser novament repatriats al cap de poc dies. En molts dels llocs on arriben,  tampoc estan preparats per poder-los acollir i garantir-los les necessitats mínimes. Els pressupostos que es destinen a aquesta partida, no cobreixen ni la meitat dels casos atesos.  Ara per ara cada país ha de bregar amb el que l’hi ve.  No existeix cap protocol de col•laboració entre nacions, quan es tracta d’aquest aspecte. La principal preocupació dels països rau en evitar que els que són al territori del costat, entrin al seu. A dia d’avui, no es pot dir que Europa adopti una postura solidària amb la immigració. La recessió i la crisi que estem vivint des de fa una anys, no fa sinó radicalitzar encara més una actitud ja de per sí estricte.  En aquests moments tenim un greu problema, que cal solucionar.  I el primer que s’ha de fer és acceptar que hi és. Les accions empreses per Itàlia desplegant una flota marítima i aèria,  per albirar i socórrer les sobrecarregades embarcacions que intenten arribar al seu litoral,  evitarà que es repeteixin desgràcies com les que s’han viscut en les darreres setmanes. No obstant això, aquestes patrulles tenen un elevat cost, però atesa la poc sanejada economia italiana, no se sap durant quan de temps podran suportar-ho. I quan no puguin més, llavors què? Aquesta mesura que ha pres el govern italià era d’obligat compliment. No podien quedar-se de braços plegats.  Aturar del tot  la immigració il•legal és una quimera gairebé impossible. Sí que és pot minimitzar, sempre i quan es faci des de l’origen, cosa que ens duu a les màfies.

Noliejar una petita nau i abocar-la a alta mar, plena a vessar de persones que busquen sobreviure en un altre lloc, és un negoci, senzill, poc costós i molt rentable. En fer-ho de manera furtiva, els brivalls que ho organitzen romanen en l’anonimat. Si hi ha un enfonsament, a ells no els passa res, malgrat ésser els vertaders causants de les morts. Hi ha una gran cadena de suborns,   que té cura de què no els imputin.  Aquestes “untades” arriben fins als cossos de policia, i a funcionaris de govern. Aquestes gratificacions a canvi de fer la vista grossa, els permeten viure una mica millor. Tot i que els deixen les mans tacades.  La única manera d’evitar que es repeteixin successos com els de Lampedusa és tallar-ne l’arrel. La postura que ha d’adoptar la Comunitat Europea és la de fer un front comú per ajudar les nacions que ho necessiten, i evitar que éssers  humans continuïn tenint a l’abast jugar-se la vida, somiant assolir un futur que realitat és tan o més incert que el que els empeny a provar-ho.

educrevi@telefonica.net

COMPARTIR

FER UN COMENTARI

*