En la setmana que celebrem Santa Cecília no podia deixar de parlar de la música, i concretament la música a l’escola.
Encara hi ha massa gent que no veu la música com una àrea important en l’educació o la vida de les persones i no entén què fan molts infants a les escoles de música més enllà de distreure’s i menystenen els qui escolten o produeixen música assíduament.
La incompetència màxima arriba de la mà de la llei LOMCE, que agrupa l’educació musical i la plàstica en una sola àrea i dicta que aquesta, malanomenada educació artística, juntament amb la religió o valors socials, l’educació física i una segona llengua estrangera no ocuparan més del 50 % del temps lectiu a l’escola. Deixa a decisió de les escoles el temps concret que se li assigna i a criteri dels estudiants si escullen música o una segona llengua estrangera com a matèria del seu currículum personal. Això significa que fins i tot podria passar que algú no escollís la formació musical en cap moment de la seva formació primària ni secundària.
Per contra, ja Plató plantejava els grans beneficis de la música i tots els grans educadors de la història han tingut en compte aquest potencial i n’han dissenyat algun pla d’actuació pedagògica. Al nostre país tenim molts estudiosos de la música, artistes, mestres i programadors que fan un treball excel•lent en aquest camp dins de les seves possibilitats.
“Més enllà dels valors que aporten i desenvolupen les activitats musicals individuals (constància, esforç, concentració, audició atenta, precisió, memòria, curiositat, respecte, interès, sensibilitat, creativitat, espontaneïtat, esperit lúdic, etc.), la pràctica col•lectiva de la música potencia especialment uns altres valors molt preuats per la integració social de les persones: el treball en equip, el respecte, la confiança, el compromís, la responsabilitat, la flexibilitat, la paciència, la participació, la comunicació, l’entusiasme, la llibertat i la igualtat, per citar-ne els principals.”Josep Gustems, Rebecca Gale i Pau Gimeno, en un article a la revista Guix, número 360.
“La música sirve para algo y el resto para casi nada.” Eduard Punset amb aquestes paraules defensa que la música va ser abans que el llenguatge verbal i és un idioma universal que ens permet expressar-nos de forma lliure i sentir-nos part del col•lectiu.
Loris Malaguzzi, ànima de les escoles de la italiana Reggio Emilia, postula que els infants quan neixen disposen de cent llenguatges i a mesura que creixen en perden noranta-nou.
No en va, aquestes escoles i les que s’hi han inspirat eduquen els seus infants en la bellesa i l’estètica de l’art com a eix de la formació de les persones.
Howard Gardner, impulsor de l’ensenyament de les intel•ligències múltiples defensa la interrelació de la música amb les altres àrees del coneixement i com aquesta influeix en el bon desenvolupament de la resta.
Els músics del nostre país han fet un esforç magnífic i ens han dotat d’un llegat extraordinari donant a conèixer la cultura catalana entre els infants. “Del pomer cauen pomes carregades de cançons. Cada cançó ens regala un trosset de la llengua, del paisatge i de la festa del país.” diuen na Mirna Vilasís i en Xavi Múrcia.
Els científics han demostrat que la música és captada fins i tot dins l’embrió i apreciada des dels primers dies de vida. Qui té educació musical -i artística- té una sensibilitat i una manera de fer i sentir inigualable en cap altre àmbit.
Així, doncs, com pot ser que a l’escola se li assigni un paper secundari?
Té relació amb que la societat majoritàriament també la tracta amb aquest rol?
A l’escola no se la pot responsabilitzar per complet de la sensibilització musical de les persones malgrat hi té un paper important. A nivell cultural i social hi ha un bon treball a fer.
En continuarem parlant.
Llarga vida als músics i a aquells que volen una educació millor per la nostra societat.