Quan el Conseller Mas-Colell va tornar d’Estats Units amb el prestigi i l’autoritat que només han aconseguit uns quants (sortosament un grapat de catalans han excel·lit en diverses disciplines en aquell entorn) l’administració catalana va fer una aposta clara pel coneixement, invertint en recerca bàsica i posant les bases d’una estructura econòmica que havia de tenir la innovació com a ensenya de competitivitat a mig termini. Mentrestant, els elements que podien fer de transmissors d’aquest brollador de ciència cap a l’economia real, completant el que en l’argot del sector es coneix com «el sistema» anaven esperant que els toqués el torn del suport públic per fer la seva part de feina de forma eficient i eficaç.
Després d’un seguit de revolts en la definició del model, finalment s’ha impulsat des del govern la consolidació d’Eurecat, el projecte conjunt que vol integrar el potencial català de transferència tecnològica sota el paraigua financer de l’administració, i l’alineament amb la seva estratègia. Així, cinc dels sis centres cridats inicialment a conformar-lo, afronten ara l’hora de la veritat en el tancament del cercle de l’excel·lència en el que es vol que sigui el cervell i el motor de l’economia productiva catalana.
Cal donar un marge de confiança a la consolidació i el futur d’aquesta unió, i també del paper complementari que hi ha de jugar Leitat, igual que els altres centres de menor dimensió i més alt nivell d’especialització (a casa nostra, Fitex, Càtedra A3, 4D Health, Campus Motor…)
Val a dir que les xifres, de moment, són modestes. En un univers de 600.000 empreses, segons dades de l’IDESCAT el 2012, els objectius d’Eurecat es centren en augmentar de les 1000 empreses clients actuals a 2000. Val a dir que les que realment són susceptibles de necessitar la innovació com la solvència financera per ser viables no són aquesta xifra exagerada, però de totes maneres la proporció del focus al que es vol arribar de cap manera es pot considerar exhaustiu. La facturació consolidada d’Eurecat seria de 40 milions d’Euros i la seva estructura comptaria amb 450 treballadors. Tot i el recolzament explícit, els números són lluny dels que estan consolidats al País Basc, on el recolzament econòmic continuat durant 30 anys han permès que els ens de transferència tecnològica i innovació tinguin una dimensió força superior a l’actual a Catalunya.
Cal però valorar molt l’esforç que s’està fent en aquests moments, oimés quan recentment hem rebut males notícies que poden impactar negativament el sistema: si ja tenim poques empreses grans que siguin capaces d’assimilar la recerca bàsica i transferir-la al teixit diversíssim de pimes característic del nostre país, la situació de risc de les inversions promeses pel grup VolksWagen, amb un impacte important esperable a l’Anoia, o bé l’anunci de Grífols -una de les empreses implicades en la dotació inicial del 4DHealth- de deslocalitzar la seva R+D a Irlanda, indiquen una situació de feblesa a corregir.
Cal, absolutament, que el nostre sistema sigui capaç d’activar la capacitat d’innovació dels petits, i alhora donar prou motiu als grans per quedar-se. Ja hem perdut massa temps, i, sigui quin sigui el futur polític català, el sistema d’innovació ha de ser una estructura de país de primera categoria.
