Inici Blocs Igualada, masclisme i discriminació urbanística

Igualada, masclisme i discriminació urbanística

COMPARTIR

L’espai públic ha estat habitat i dominat, durant segles, pels homes, i aquest espai que avui vivim manté, com una herència genètica, les pràctiques masclistes que la conformen: carrers per a l’intercanvi de mercaderies, carrerons foscos, murs i cantonades que faciliten l’extorsió i l’abús, voreres estretes, etc. En definitiva, ciutats pensades per i per a homes amb plenes capacitats. Aquest masclisme s’estén dels carrers a les cases, i de les cases als individus, contínua i diàriament. Actualment fem lleis i institucions – o al menys es fa espectacle de fer quelcom – per combatre el masclisme i la seva violència, però el masclisme només comença per una educació concreta o també per una ideologia que viu i es fa present en la gestió urbanística dels espais públics? No és el masclisme urbanístic una discriminació perpetua?

 

La violència masclista és una ideologia que es comença a construir des de petits. Fins i tot les mateixes institucions que lluiten contra ella, sovint la propicien sense adonar-se’n. Segur que si pregunto al lector sobre que hi ha sovint als patis de les escoles i instituts em dirà “una pista de futbol”. Aquesta normalment ocupa, sinó quasi tot el pati, si una zona central que fa que qui no juga a futbol queda als marges de la pista i a la intempèrie de les pilotes. I si ens preguntem qui no juga, segur que ens respondrem “la majoria de nenes i molts nens que no volen”. I encara més: si contem els que juguen i els que no ho fan veurem com una minoria domina tot el pati al mateix temps que una majoria queda als seus marges, exclosa de l’espai central. Aquesta és la diversitat que, des de l’arquitectura, des de la gestió de l’espai institucional margina a qui no juga a futbol, a qui, en bona mesura, no juga al joc del mascle. Aquesta exclusió és una marca iniciàtica de com una força pot ofegar a moltes veus, de com la veritat d’uns (mascles normalment) pot fer callar a molts altres (sovint femelles): de com el domina públic d’uns exclou a la vida privada i marginal a molts altres.

 

El cas de les pistes de futbol als patis de les escoles i instituts és un cas típic d’una herència rebuda que, tot i que algunes institucions ja han repensat la gestió d’aquests espais, encara és una problemàtica vigent. Aquesta problemàtica, però, no es dóna només als instituts, sinó que s’estén a la gestió de l’espai públic. Dit amb altres paraules, l’espai públic de les ciutats repeteix l’esquema de marginació que es reprodueix als patis escolars per la simple raó que aquests espais no han estat repensats, fins al punt que possibiliten, no només la marginació i exclusió de les vies públiques a diversitats humanes, sinó que fins i tot possibiliten espais violents per a perpetuar allò que entenem com a violència masclista, la part visible d’una jerarquia que domina les nostres realitats quotidianes.

 

Els murs que estructuren i divideixen la ciutat d’Igualada van més enllà dels murs econòmics i culturals, per ser murs també de definició de gènere. Parlem de murs que, com dèiem en un article anterior, cal visibilitzar-los i procurar d’enderrocar-los. Aquest estan construïts a partir d’ordres de l’Ajuntament que, sense pensar en un espai inclusiu sinó només funcional, ha deixat de banda a gran part de la ciutadania. Parlem, doncs, de zones fosques com els camins que porten del centre de la ciutat a les Comes, per on s’ha de passar per un polígon industrial; parlem de voreres que obliguen a persones amb carrets de bebè a caminar cap enrere per por als cotxes, d’ancians que han de caminar per la carretera perquè no els hi cap el caminador per la vorera, de cadires de rodes que no poden pujar a les voreres com passa en moltes voreres del centre de la ciutat o al Poble Sec; parlem de semàfors per a vidents, però no per a sords, com passa a tota la ciutat; parlem d’espais públics massa insegurs amb poca il·luminació i masses cantonades per silenciar els abusos sexuals, com succeeix al Parc del Xipreret; parlem, en definitiva, d’una ciutat encara pot accessible, poc segura i, per tant, poc democràtica perquè està pensada per a uns i no per a tothom.

[Img #28640]

Segur que molts m’assenyalaran que si bé les zones no són segures per a certes persones, la resposta seria que aquestes no haurien d’anar per les zones insegures. Però aleshores és quan podem dir que per a qui és la ciutat: per a tothom, o per a qui s’imposa amb la força i la violència? Per a tothom, o per a qui disposa de les capacitats òptimes per dominar? Hem de reduir a l’àmbit privat i marginal a qui no pot combatre les desigualtats que l’espai urbanístic perpetua? Certament, quan parlem de masclisme no parlem només de la supremacia de l’home sobre la dona, sinó de com una forma de vida s’imposa sobre les altres: quan l’espai públic en el que vivim només està pensat per a la majoria que, amb les seves capacitats, pot dominar aquest espai – aquí és quan parlem de la por que pot sentir una persona al passar per algun lloc excloent –, és quan parlem d’un espai públic excloent i no inclusiu, un espai per alguns i no per a tothom, en definitiva, un espai no equitatiu.

 

Les obres del nou Parc Central s’iniciaran d’un moment a un altre i aquests punts els haurem de tenir en compte o carregarem més problemes a aquesta ciutat dels que ja té. Aviat també s’obrirà la caixa de Pandora del POUM (Pla d’Ordenació Urbanística Municipal) i si no es pensa des d’una perspectiva inclusiva, la problemàtica de l’exclusió seguirà vigent. És cert que aquesta remirada a la gestió de l’espai públic és quelcom difícil i, sobretot, costós, però és quelcom que hem de fer perquè l’espai públic és de totes les persones. Aquesta discriminació s’estén a la realitat quotidiana de la ciutat quan els murs, la foscor, les voreres estretes i els carrerons faciliten l’abús dels homes vers les dones quan aquestes són excloses de la via pública al no passar per llocs foscos, però també faciliten l’abús de poder i la violació sobre les dones quan volen passar: repensar la ciutat i enderrocar els murs que exclouen és la tasca que hem de dur a terme per a que la diversitat pugui habitar l’espai en el que ja de sempre hi viu.

 

A vegades pensem que la modificació de les lleis per combatre el masclisme és quelcom suficient, però si no comencem a gestionar els espais públics per a que totes puguem participar-hi, difícilment una llei canviarà la realitat masclista en la que vivim. Som el que som en relació al lloc on vivim: si l’espai en el que vivim exclou la diversitat, difícilment podrem conviure amb la diversitat. Gestionem, doncs, la ciutat des de la diversitat que la constitueix; fem aflorar les realitats que resten amagades i silenciades a causa de la gestió urbanística.

 

 

COMPARTIR

FER UN COMENTARI

*