Inici Blocs Glòria als Reis d’Orient!

Glòria als Reis d’Orient!

COMPARTIR

[Img #27090]Les pel·lícules de Walt Disney amaguen una perfecció diabòlica que, vestida amb afers morals entesos com a dignes i nobles, no es deixa veure a simple vista: em refereixo al masclisme i dogmatisme conservador que rau en cadascuna de les seves pel·lícules. Si agafem qualsevol pel·lícula de Walt Disney, la que vulguem, podrem veure en ella l’execució d’estereotips sense qüestionament: l’heroi, humà o animal, que ha de salvar a la dona i la família, el noi que pot ser corregit per l’amor d’una dona, la noia que s’ha de desprendre del seu món per arribar al món del seu amor (sempre masculí), etc. En definitiva, la tasca de Walt Disney no és pas reflexionar i qüestionar la tradició moral puritana, heroica i falocéntrica d’occident, sinó reafirmar-la i, a sobre, amb la bellesa pròpia de tota mentida ben feta: acaben per fer-nos pensar que els valors que se’n desprenen d’elles són els més nobles i els més bells, representats amb accions morals de solidaritat, amor i fraternitat, però com un bon venedor d’enciclopèdies, ho fa no resignificant quelcom que hi ha darrera de tota acció, a saber, els rols relacionals als quals estan sotmesos els seus protagonistes.

 

El que pretenc encetar amb el paràgraf anterior és una crítica estètica de quelcom que, a simple vista i sense haver-ho pensat gaire, sembla, no només bonic, sinó a més bo. Dit d’una altra manera, enfocar d’una manera diferent allò que es veu pot capgirar rotundament el que entenem, fins a cert punt que allò que ens pot semblar bonic i bo pot derivar en quelcom lleig i dolent. Certament, les crítiques que han rebut les pel·lícules de Walt Disney no són pas meves ni noves, sinó que venen de lluny, i aquest article no té com a objectiu reflexionar sobre les pel·lícules de Walt Disney, sinó utilitzar-les d’exemple: vull acostar-me a la veritat encara que em faci mal. Qui no veu que la sireneta Ariel deixa la seva vida per anar-se’n amb el príncep Eric? No és evident que l’amor de Bella és la condició de possibilitat de canvi de l’actitud de Bestia? No és Simba l´única esperanza per derrotar a Scar, tot i que la manada de lleones segueix intacta? La llista es podria allargar tant que, potser, no acabaríem mai, o potser si: quan Walt Disney es repenses, no tant els mites i contes, que es donen sempre i molts són propis de cultures i tradicions antigues, sinó la seva representació. Els mites es poden representar sempre i de forma variada, i aquí tenim les raons per les quals per als grecs antics era tant important el teatre: res tenen a veure les obres d’Èsquil amb Eurípides, o posant exemples més propers, moltes vegades res tenen a veure els remakes de pel·lícules antigues amb les originals (com per exemple els zombis de George A. Romero i els seus remakes). Però no allarguem més les paraules, i anem a la reflexió que vull encetar: em refereixo als “Reis” d’Igualada i la seva representació, perquè d’aquesta nit només s’escolten bones paraules, cosa que ja ens hauria de fer dubtar.

 

La nit de Reis d’Igualada és una nit per molts descrita com una nit màgica, i aquesta màgia sembla una evidència quan hi ha canalla pel mig. Però aquesta màgia no ens ha de permetre no repensar allò que fem per a que sigui possible, sinó resignificar-la quan l’estigui trencant. quelcom que hauríem de reflexionar, en la mesura en que aquesta nit pretén ser especial. Jo no sé si ningú ha pensat que la figura d’uns Reis elevats tirant caramels a la gent pot ser ofensiu o no, sobretot quan la gent, i en especial nens i nenes, s’acoten per agafar-los del terra. Però encara és més llastimós veure a nens i nenes, amb les mans una sobre l’altre, demanant caramels als patges que passen caminant, com si d’almoina es tractés. Ningú veu una relació repugnant de súbdit a amo, de qui té el poder i de qui suplica? Ningú veu una lletjor horrible en aquesta representació? Ho dic perquè en altres pobles no tant llunyans, la nit de Reis es realitza sense aquesta humiliació. Potser així podem entendre perquè hi ha persones que aplaudeixen als Reis d’Espanya quan els veuen, o qui aplaudeix a famosos tot i saber que són corruptes, fins i tot hi ha gent que ha volgut a Artur Mas com el president que lideri el procés. Qui sap el perquè de tot plegat, per a molts segur que no és pas una humiliació, sinó una tradició bonica, tan bonica com les pel·lícules de Walt Disney. 

COMPARTIR

FER UN COMENTARI

*