Bueno, Marta, ja som on no volíem ser. Tu que sempre has estat espiritualment un grau per sobre nostre, potser hi trobaràs algun sentit. Nosaltres no és que no li trobem, és que la tristor i el sentiment que el calvari que has passat és injust, no ens n’hi deixa trobar cap.
La nostra amistat, tot i que venia de lluny, s’ha anat enfortint d’una manera molt particular. Des de fa 17 anys, cada mes, sense excepció, ens hem trobat al voltant d’una taula. Per dinar, sopar, xerrar, riure… Una estona per comentar les nostres cabòries, que, compartides, les vèiem més petites. Una estona per parlar d’il·lusions en bona companyia. I sobretot, riure. Riure molt. Tu no podies venir sempre, però t’anaves escapant i cada cop que ens deies “Aquest cop sí que baixo!” nosaltres teníem un al·licient afegit. Sabíem que els sopars amb la Marta eren els més divertits i que les rialles es multiplicaven.
Fa dos anys, per aquestes dates, estàvem organitzant el dinar de Nadal, en el qual mai hi faltaves. En fa 3, vam decidir que quan totes féssim 50 anys aniríem a Nova York a celebrar-ho. Que per uns dies ens emanciparíem de fills, feines i obligacions, i ens dedicaríem a disfrutar, a escampar la boira. Ens feia molta il·lusió. Sobretot pel fet de fer-ho juntes.
El viatge a Nova York potser no el farem, però el que continuarem fent és trobar-nos cada mes, tot i que per sempre més hi haurà un buit a la taula i al nostre cor.
Volem enviar una abraçada molt especial a la família i a tothom qui va estimar la Marta Giralt Pérez, la nostra Marta.
Les Cabretes
