Eduard Creus
Hi ha una dita dins del refranyer català que diu “feta la llei, feta la trampa”. Al darrera de la majoria de refranys sol haver-hi una moralitat, que en la major part dels casos és certa. El tema del qual parlaré avui, n’és un exemple. Fa cosa més d’una setmana la ministra d’ocupació i seguretat social, la Sra. Fàtima Bañez va afirmar solemnement que malgrat la crisi econòmica que hem patit, els pensionistes han aconseguit, òbviament mercès a les seves polítiques de moderació, augmentar cada any el seu poder adquisitiu, que sense cap mena de vergonya, va xifrar en un 0,02%. Si aquest percentatge és ja de per sí miserable, afegir a sobre que és un enriquiment, demostra una enorme falta de coherència, però sobre tot una gran manca de respecte cap aquest col·lectiu de la nostra població, del qual tard o d’hora tots hem d’acabar formant-ne part.
Només fent una ullada al augment que durant els darrers 5 anys han tingut les pensions i veient el que realment han percebut les persones jubilades, no hi ha manera que quadrin els comptes. Ara bé, si de cadascun d’aquests 5 anys s’agafen el períodes on l’IPC ha sigut més baix, se sumen tots i desprès se n’extreu la mitjana, vet aquí que llavors sí que el resultat és aquest 0,02% en positiu de què parlava la Sra. ministra. De no fer-ho així, la solució és sempre negativa. Si consultem la història de la Seguretat Social Espanyola, hi trobem que l’article 28 del “Fuero de los Españoles” de l’any 1945 deia: “L’Estat espanyol garanteix als treballadors la seguretat de l’empara en l’infortuni i els reconeix el dret a l’assistència en els casos de vellesa, mort, malaltia, maternitat, accidents del treball, invalidesa, atur forçós i altres riscos que poden ser objecte d’assegurança social”. Durant molts anys, la caixa de la Seguretat Social era un recurs única i exclusivament dedicat a les persones que es trobaven en qualsevol d’aquests casos. Des que el governa el PP de Mariano Rajoy, els diners que hi havia en aquests fons s’han fet servir per pagar el deute extern de l’Estat, en un intent d’evitar un rescat econòmic que tot i que encobert, sí que va tenir lloc. Dit en d’altres paraules, es van “patejar” els diners dels pensionistes, i per dissimular i que no se’ls veiés el plomall, van optar per congelar els imports que es percebien, sense tenir el compte si el cost de la vida pujava o no. El resultat dels que han fet ha sigut que moltes persones grans han sigut abocades al pou de la misèria. A dia d’avui, qui pot viure amb assignacions de 500/600 euros al mes? I si a sobre cal ajudar als fills perquè han perdut al feina i amb prou feines tenen per menjar?
Però al govern del Sr. Rajoy això no l’amoïna el més mínim, com ho demostra el fet que durant els quatre anys de la legislatura van aprovar gastar-se un total de 23.767 milions en el Ministeri de Defensa, no obstant això, la despesa final ha sigut 8.737,4 milions superior (un 36,8% més del previst), fins a assolir els 32.504,4 milions. Per què cal gastar-se tants diners en armament? No és més prioritari que la Seguretat Social no hagi d’esperar al 2020 per deixar de ser deficitària? Per al ciutadans sí, en canvi per a ells no. Així és com el govern del PP incentiva a les persones a estalviar, a fer-se plans de pensions, arribant fins i tot a despenalitzar-ne els rescats, això sí, a partir del 2025. El que estan dient realment és que anem fent guardiola per quan ens jubilem, perquè no poden garantir el restabliment dels fons de la Seguretat Social. Els que fins ara els han votat, pot ser que s’ho rumiïn dues vegades abans de tornar-hi.
