Les persones actuem com si el que creiem fos cert, per això, quan creiem que no podem fer alguna cosa en concret, el nostre comportament sol confirmar que no podem fer-ho … és com si de manera automàtica i inconscient busquéssim les proves que ens confirmin que tenim raó. Actuem amb el pilot automàtic.
Si de petits, algú (pares, mares, professors, …) ens han dit que no servim per alguna cosa, o que som uns despistats, desordenats, inútils o que mai podrem ser el que sigui, etc. molt probablement acabem actuant com allò que ens han etiquetat, ens ho haurem cregut. Això passa perquè durant els primers anys de la nostra vida el cervell no filtra, és permeable a qualsevol tipus d’etiqueta, tant les limitadores com les possibilitadores.
Per sort, i tenint en compte les aportacions de la neurociència sobre la plasticitat del cervell, d’adults podem canviar aquestes creences, si així ens ho proposem. Tot i així, si evitem que es generin en els més petits, no caldrà canviar-les d’adults.
Com a adults, pensem en quanta responsabilitat tenim quan parlem als nostres fills i filles, als nostres alumnes, … i cuidem al màxim el nostre llenguatge. Si evitem posar etiquetes a la seva particular i irrepetible manera de ser (totes les persones som úniques i singulars), si animem la seva creativitat innata en comptes de frenar-la, si reforcem els seus punts forts, estarem contribuint a formar persones lliures i segures de si mateixes que lluitaran per aconseguir els seus somnis i per viure plenament.
Com podem potenciar “etiquetes” i creences possibilitadores?
Tenint cura amb el llenguatge que utilitzem. Tenint cura d’allò on centrem l’atenció: en el que falla o en el què funciona? En el que falta o en el que hi ha?
Canviant els “no saps fer-ho” per “no ho has fet mai encara”.
Canviant els “no serveixes per fer això” per “com ho pots fer.
Canviant els “ets un desastre, ets un despistat” per “què pots fer la propera vegada perquè no se t’oblidi aixó?” i observant la diferència.
En els primers casos, li estem dient a l’altre que no pot fer res, i ens centrem en la seva identitat atacant-la, a través del verb “ésser”.
En el segon cas, en canvi, ens estem centrant en la conducta. Li estem dient a la ment: Fes alguna cosa!, Actua!
Tenint cura de les nostres paraules com si fossin les flors més preuades del jardí.
