Inici Blocs Entre murs

Entre murs

COMPARTIR

Les ciutats estan plenes de murs. Murs invisibles a l’ull del tacte, però contundents a la visió de les sensacions i les morals. Aquests murs no són pas els murs medievals que delimitaven el límit de les ciutats, no són els murs del límit fronterer, sinó que són els murs de la quotidianitat, els murs amb els que convivim dia rere dia sense que puguem enderrocar-los. Aquests murs els podem saltar, però seguiran alçats, lluint amb esplendor la seva única capacitat: separar les realitats d’una banda i l’altra, la frontera entre la veritat d’uns i les necessitats d’altres.

 

Igualada és una ciutat que pateix de murs. De fet, pateix de molts murs. La història de la ciutat és realment interessant, tot i que aquest redactor que ha escrit aquest article mai s’ha interessat fins ara. Certament, les muralles que envoltaven la ciutat feien d’aquesta una ciutat realment petita, amb molts pocs carrers. Les muralles, semblant als murs, van acabar encotillant als habitants que romanien dintre fins que varen ser enderrocats, tot i que enderrocades les muralles, no s’enfonsen els murs, sinó que a vegades, encara viuen amb més vigorositat. Aquest és, sense dubte, el cas d’Igualada que, tot i enderrocar les seves muralles, els murs que la constitueixen van seguir vius. Fins i tot aquests murs són fonamentals per entendre la ciutat tal i com és, com si fossin la seva estructura, el seu esquelet: allò que queda sota la pell però que fa que el cos de la ciutat sigui tal com és.

 

[Img #27747]Crec que a hores d’ara el lector ja es pot estar fent una idea de quins murs parlo, i efectivament, parlo dels murs que separen els barris, els murs que separen la realitat de la vida terrenal amb la vida subterrània, parlo, en definitiva, dels murs que separen les realitats d’uns igualadins i d’uns altres. I en aquests murs es fa realitat la teoria de la frontera, aquell espai on el més fort domina, on la llei queda invalidada per la mà del més temut: l’espai fronterer on Liberty Valance pot fer de les seves. Coneix el lector el film The Man Who Shot Liberty Valance de John Ford, un dels westerns més famosos que tracta la teoria de la frontera? A Igualada també impera la llei del més fort, des de les famílies més punyents que posseeixen estàtues i carrers, a les famílies foranies que mai han estat, la llei de qui domina el sòl i també el subsòl i la mà de qui no s’atreveix a lluitar contra la llei del més fort. Si el lector surt a fer una passejada pels carrers d’Igualada veurà que els murs dels quals parlo existeixen i que la “llei” d’uns, o millor dit, que la voluntat política d’uns, ha construït la ciutat edificant murs que no es toquen però que es veuen. Aquests murs són els de les diferències entre barris, tot i tenir gènesis semblants; murs de les diferències comercials, tot i entrar tota la ciutat dintre de la Marca Igualada; murs que en definitiva separen les realitats d’unes classes socials amb d’altres.

 

Que no es sorprengui el lector si troba algú que encara pensa que aquests murs no existeixen, que són ficcions, sinó que estigui alerta ja que aquest s’atorguen el dret de gestionar sense comptar amb les diferències. Tampoc alarmar-se perquè hi hagi d’altres creuen que per existir aquestes diferències cal gestionar la ciutat a parts, des dels murs, demanant intramurs. Hi ha qui pensem – com aquest redactor – que aquests murs existeixen, que les diferències són una evidència, però que aquestes diferències no poden ser el motiu d’exclusió, fet pel qual aquests murs s’han d’enderrocar, no pas a cops de mocions invàlides ni de gestions paternalistes, sinó amb transparència i participació, perquè aquests murs són arreu de la ciutat, murs que s’enlairen cap al cel, però també murs que ens separen del subsòl fins al punt de no saber què i cóm tenim allò que hi ha davant i sota els nostres peus. Exemplificant-lo amb un cas concret actual, el paviment no ens permet veure l’estat de les canonades de l’aigua i l’acció governamental manté opaca la gestió de l’aigua, de la mateixa manera que les inversions als barris i institucions no semblen tenir el barem de l’equitat: la llei del més fort impera a l’aigua igualadina, mantenint-nos fora de la llei, al llindar de la il·legalitat i la injustícia, ja que mai hi ha hagut concessió mitjançant concurs.
Molt sovint l’arbre no deixa veure el bosc i per això la visió de conjunt va més enllà dels interessos personals, ja siguin familiars o comercials, de barris o de classe, essent la condició de possibilitat per resignificar aquests murs fins al punt de posar escales que ens permetin passar per sobre d’ells. Vivim entre murs i és feina nostra visibilitzar-los i procurar d’enderrocar-los, a no ser que els mateixos murs donin redit econòmic i electoral a qui els domina, a qui, como Liberty Valance, domina la gestió del poder.

COMPARTIR

FER UN COMENTARI

*