Inici Cartes dels lectors Ens trobarem demà

Ens trobarem demà

COMPARTIR

L’altre dia vaig tenir l’ocasió de conèixer a la Montserrat Clua llegint un article seu del 2014. Com que avui fa nou anys que es va celebrar el referèndum del 9N, he vist pertinent rescatar aquest text de la Montse i donar-li una mica de perspectiva amb el present que travessa l’independentisme a Catalunya, en particular, i a l’Estat espanyol, en general. Titulat Identidad y política en Cataluña: el auge del independentismo en el nacionalismo catalán actual, es tracta d’un text que no envelleix amb el temps, així com tampoc ho ha fet el moviment independentista català des de llavors. A partir d’entrevistes particulars i d’entrevistes grupals en profunditat (grups focals/focus groups) a testimonis personals de la societat civil, emprant així algunes de les tècniques qualitatives més significatives dins de l’antropologia, l’autora centra el seu estudi en «el discurs i la pràctica elaborada per els/les catalans que comparteixen un sentiment i identificació amb la nació catalana, més enllà de si es consideren a si mateixos nacionalistes, o de si són favorables o no a l’independentisme». Aquest és, doncs, un estudi amb present i amb futur per a la construcció de narratives entorn del fenomen transversal de l’independentisme català.

Per conèixer les causes i conseqüències de qualsevol fet en la història, és important remetre’s al seu origen. Si bé és cert que l’autora li ofereix summa importància a dues causes principals que van propiciar l’auge de l’independentisme català entre 2007 i 2012, aquestes són, l’asfixia fiscal de Catalunya, agreujada pel govern espanyol, arran de la recessió econòmic-financera, i la declarada inconstitucionalitat de l’Estatut de Autonomia del 2006 pel Tribunal Constitucional, malgrat haver estat ratificat en referèndum i per les Corts espanyoles (Congrés i Senat), el sentiment d’identitat català té un rerefons únic i particular. Per situar-lo, cal remuntar-se fins a l’11 de setembre de 1714, data en la que Catalunya va sortir mal parada de la Guerra de Successió (1701 – 1714), i a conseqüència d’això, va quedar invalidada com a subjecte polític a través dels Decrets de Nova Planta, que van arrabassar-li els seus drets i llibertats pròpies per a quedar sotmesa a Espanya. Aquest episodi històric en l’imaginari col·lectiu català, especialment en l’independentista, va agafar força en paral·lel a l’auge del sobiranisme arran de les dues causes esmentades amb anterioritat. Al 2014, doncs, es complia el Tricentenari d’aquella derrota. És per això que, des de la societat civil, s’havia treballat durant els anys anteriors per a la celebració d’un referèndum vinculant amb l’Estat sota la consigna del «Dret a Decidir». En aquell context, l’origen d’associacions com la ANC, de caràcter més nacionalista, o Procés Constituent, de caràcter més social, demostren l’embranzida que va tenir la societat civil catalana des de les seves localitats per a reivindicar la celebració d’un referèndum. De fet, en moltes d’aquestes localitats es van arribar a celebrar consultes populars no vinculants en les quals la participació va ser elevada. Tot això mostra la capacitat d’autoorganització, d’assemblearisme, de cooperació, de democràcia participativa i de resiliència d’unes persones, amb ideologies i interessos moltes vegades oposats, que volien veure materialitzats els seus drets civils i socials, així com reconeguda la seva identitat, dins d’un Estat català.

En línies generals, El Procés encara no ha conclòs. Avui dia, a data de 2023, es troba en un dels seus punts més determinants per al futur de l’independentisme. Si bé tot semblava que els esdeveniments del 1-O, l’empresonament de dirigents polítics i la feroç repressió, estatal i policial, cap a la societat civil que es manifestava als carrers trenqués definitivament els llaços entre Catalunya i Espanya, el pactisme torna a estar sobre la taula. Els temps han canviat des del pujolisme, principal actor polític dels pactes amb l’Estat, però les necessitats continuen sent les mateixes. Per això, la investidura de Pedro Sánchez (PSOE) per a formar govern dependrà d’aquesta hipotètica amnistia que s’està negociant amb les formacions independentistes representades al Congrés, aquestes són, ERC i Junts. Encara que, aquests primers, per la seva tradició més social, són més ambiciosos i van més enllà: exigeixen també que Catalunya passi a disposar de competències com Rodalies a fi de millorar un servei que porta anys demandant-se des d’aquí i ignorant-se sistemàticament des del govern central, fos socialista o popular. El futur no ho sap ningú, però el que és ben cert és que l’independentisme català és un subjecte polític transcendental a l’Estat espanyol, fins i tot també per a frenar un hipotètic govern d’un PP que vol recuperar el seu espai perdut fent mimesis amb l’autoritarisme de l’extrema dreta de VOX. Un futur comú, pròsper i esperançador és possible amb una Catalunya independent dins d’una Espanya federal. Si Espanya no avança en aquest sentit, en aquesta nació de nacions que és i es nega a ser, Catalunya tindrà tot el dret d’anar-se’n per a créixer com una nació independent, si així ho volen els catalans i les catalanes. Per tant, hem de votar. Al cap i a la fi, tot resideix en la política. I mitjançant la política, la democràcia, el pacte, la paraula, fins i tot la desobediència civil si s’escau, és com la gent conquereix el seu futur.

Javier Recio Rodríguez

COMPARTIR

FER UN COMENTARI

*