Sempre dic que un no se’n va dormir sense saber una cosa més, però tampoc sense conèixer-se una miqueta més a si mateix: els valors, la moral i els prejudicis que tenim. L’altre dia vaig tenir l’oportunitat de llegir a la Marta Allué, escriptora, historiadora y antropòloga social que, a partir del seu testimoni personal, pretén que la societat reflexioni sobre la seva conducta discriminatòria. Titulat Inválidos, feos y freaks (2012), el text adquireix major sentit per l’experiència personal de la mateixa escriptora. La Marta Allué, qui ha experimentat en la seva pell l’estigmatització a causa del seu aspecte físic, fruit d’un accident en el qual va patir cremades severes en gran part del seu cos, ens revela en aquestes línies algunes de les claus de perquè succeeix això en les nostres societats. La base del problema, sens dubte, és la cultura. L’element cultural, doncs, serà l’epicentre en aquesta qüestió antropològica sobre la discriminació i la desigualtat que pateixen aquelles persones amb discapacitats, deformacions, minusvalideses, entre d’altres. El fenomen cultural, doncs, es manifesta en la manera en que mirem a aquestes persones quan en les creuem pel carrer.
És ben sabut que, des de temps immemorials, s’ha vingut associant la raresa amb la crueltat i la maldat. Així, moltes persones titllades «d’anormals» se les ha tractat com a monstres pel seu aspecte, però també se les ha tractat sota un paternalisme malaltís que les impedeix realitzar-se. Els judicis de valor cap a aquestes persones, malgrat ser injustos en totes les seves formes, han estat els acceptats, si més no els legitimats, per la societat. Això és així perquè la nostra cultura ens ha ensenyat a que sentim cert grau de repulsa i de compassió cap al diferent. Per tant, existeix un estigma. Les persones estigmatitzades poden ser tant les que pateixen algun tipus de discapacitat física i/o psíquica, deformació o minusvalidesa, com aquelles que pertanyen a una ètnia, religió o classe social diferent. L’estigma, doncs, és un fenomen cultural molt present en el nostre entorn. Se sol dir que el diferent és especial, però a vegades això és tan sols un eufemisme per a ocultar el veritable rebuig cap a allò que difereix amb el que tenim socialment acceptat. Però, al mateix temps, és curiós observar també com moltes persones, en desacord i a disgust amb el seu propi cos, decideixen sotmetre’s a intervencions quirúrgiques per a veure’s més atractives, o simplement, per a sortir d’allò comú, com és el cas d’en Black Alien (googlejeu si us ve de gust saber-ne més). Amb independència de si una intervenció quirúrgica per a millorar-te o per a canviar-te està socialment acceptada, aquesta serà sempre objecte de crítiques. No hauria de ser així, ja que cadascú fa amb el seu cos el que li vingui en gana, d’acord amb els seus gustos i interessos personals. No obstant això, la cultura arrelada no ho tolera i veuen al diferent com algú estrany, com a un monstre al que cal témer o del que cal apiadar-se. Aquesta realitat xoca amb la d’unes societats aparentment obertes que han evolucionat a un ritme vertiginós. En certa manera, encara no s’és lliure de voler ser qui realment vols ser, en termes d’aparença física, ni de poder ser qui realment ets, amb cicatrius, amb una deficiència, amb una deformació o amb qualsevol cosa que ja t’encaselli com «diferent». Així, l’estudi antropològic de perquè això continua succeint avui dia en societats que haurien de ser més inclusives, ha de centrar-se en el fenomen cultural i en les tesis que hem vingut assumint amb el pas del temps sobre el que és vàlid i sobre el que és invàlid. Aquesta última apreciació és molt significativa amb l’anàlisi que ens ocupa.
Grosso modo, i tal com diu la Marta Allué, cal educar la mirada. Encara queda molt per fer per a canviar les percepcions que té la gent cap, al diferent? Honestament, algú amb uns trets físics poc comuns o que pateix algun tipus de malaltia no és algú diferent. És una persona més. Un ciutadà més. En fi, un ésser humà més. Analitzant els nostres propis prejudicis, podem arribar a la conclusió que potser només tolerem el que mirem amb normalitat. I si aquesta normalitat es trobés en cadascun de nosaltres? És possible trobar-la, perquè al cap i a la fi, tots som, o deuríem, ser iguals.
Javier Recio i Rodríguez
Politòleg per la Universitat de Barcelona (UB)
