A les escoles treballem per acompanyar el desenvolupament dels infants i l’adquisició de nous aprenentatges, i per aconseguir-ho necessitem crear un espai segur per als nostres alumnes, un espai on els vincles i la confiança cap als iguals, cap als adults i cap a l’entorn són el motor d’aprenentatge per desenvolupar al màxim les pròpies capacitats.

Aquesta setmana hem viscut un cribratge a l’etapa d’Educació Infantil. I el que vam viure a l’aula de P5 no és l’escola.

Una fila llarga davant la porta dels més grans d’infantil anuncia que alguna cosa diferent està passant. Entra el primer, a l’aula de Lleons de P5, una aula preciosa que desprèn alegria i il·lusió. Va acompanyat, però té molta por perquè ja sap què passarà i no vol tornar a passar-hi. Però hi passarà, sigui com sigui hi passarà. La mare li aguantarà el cap, la tutora els braços i la directora les cames. L’immobilitzaran i, en contra de la seva voluntat, li faran mal, perquè un només es pot tensar quan l’immobilitzen. I allò que podia ser un moment molest es converteix en una agressió. A una mare li cauen dues llàgrimes i a les mestres se’ns trenca el cor.

Tenim nens i nenes acompanyats pel pare o la mare, d’altres acompanyats per àvies, que prefereixen no explicar-los què els faran allà (potser tampoc els toca), i just entrar a l’aula, sorpresa! El plor comença quan l’infant lliga caps i sent que l’han enredat, que allò no és el que hauria de ser l’escola. I també tenim infants sols, que els han dit que han de ser valents, que no plorin, que no fa mal, que és normal que t’introdueixin un pal pel nas perquè tots i totes ens podem posar molt malalts. Però aquests infants es desfan després d’intentar no decebre, i entre sanglots criden a la mare, que no ha pogut venir, i es conformen amb els braços de la directora, perquè el tutor està atenent la fila, al següent que li toca entrar.

I per altra banda tenim els companys escoltant els plors fora de l’aula i esperant el seu torn. Algú ja plora preveient què vindrà, algú plora pel seu company, i la tensió va creixent a la cua.

Nosaltres volem ser una escola lliure de violències, com promou el Departament, i això resulta violent. Això no és l’escola que treballa per millorar pedagògicament i metodològicament.

Possiblement ha arribat un punt en què la societat ha normalitzat introduir-nos un molest palet pel nas. Possiblement les empreses no permeten a les famílies acompanyar setmana sí, setmana també, als infants per a realitzar un cribratge ara normalitzat. Possiblement moltes famílies pateixen econòmicament i no poden ni plantejar-se sortir de la feina. Però tenim les mestres, que assumeixen un acompanyament emocional dia a dia, i que pel bé dels infants assumiran qualsevol rol i atendran qualsevol situació.

Després de viure el cribratge al migdia, una nena de P3 amb capacitat d’expressar les seves emocions arriba a la tarda, i les primeres paraules a la seva mestra són: “És que tu ets dolenta! Tu ets dolenta! Ja no t’estimo perquè tu m’has fet mal al nas!”, paraules adreçades a la mestra de Conillets, algú que no pot ser més dolça, amable i pacient. Però sí, té tota la raó, alguna cosa s’ha trencat i ha estat aquest vincle que tant vetllem i que tant costa de construir. I ara no toca començar de zero: toca començar des de la desconfiança, la por i els dubtes. Això no és l’escola.

No volem cribratges a Educació Infantil. Demanem el mateix protocol que a Primària: el test voluntari al CAP o a les farmàcies, acompanyats del referent que els aporta més seguretat, el pare o la mare, o algú molt proper. Perquè a l’escola assumim cada vegada més, però cal dir prou. Això no és l’escola.

Claustre Escola Ateneu Igualadí