Inici Blocs Companys, 75 anys del magnicidi

Companys, 75 anys del magnicidi

COMPARTIR

El passat 15 d’octubre es van complir 75 anys des que el llavors president de la Generalitat, Lluís Companys i Jover va ser assassinat per un escamot de l’exèrcit franquista. Eren les 06.30 del matí, i enmig de la tènue llum d’aquella matinada que il·luminava el fossar de Santa Elena del castell de Montjuïc, destacaven les seves sabatilles de roba blanca i el mocadoret, també blanc,  que duia, com sempre, amb les quatre puntes, a la butxaca superior de l’americana. Els que van presenciar-ho van dir que el President estava serè, i que en tot moment va fer gal·la de la seva solemnitat, el seu valor i la seva fermesa. Va declarar “sentir-se feliç per morir per Catalunya”, alhora que li sabia greu no poder seguir lluitant pels seus ideals.

 

Durant molts anys, l’únic nom que va sortir a la llum, de tots els que van estar relacionats amb el seu judici sumaríssim va ser el del capità Ramon de Colubí, que fou el seu advocat defensor. La resta van romandre ocults, sota l’excusa de voler protegir els seus descendents. No obstant això, diverses investigacions periodístiques i dels col·lectius que lluiten per restablir la memòria del polític català, han aconseguit enretirar la cortina que la cortina que darrera la qual estaven amagats. Així, doncs sabem que la seva detenció a França va ser duta a terme pel policia franquista Pedro Urraca Rendueles, el qual va presumir sempre d’haver-lo capturat, com si d’un trofeu de caça es tractés.  També ha sortir a la llum el nom del brigada que engegar-li el “tret de gràcia” després d’haver sigut afusellat. Es tracta  Benjamí Benet Blanch. Aquest es va penedir sempre del que havia hagut de fer, com ho demostren les seves paraules: “acabo d’ordenar a un grup d’homes que afusellin al president de la Generalitat de Catalunya, el senyor Lluís Companys. I jo ho he rematat en el sòl. Que Déu tingui pietat de la seva ànima i que perdoni la meva”. Això és l’única cosa que va poder dir a la seva dona i als seus fills. Mai més en la seva vida va tornar a parlar d’ell. S’ha desvetllat també un altre obscur episodi relacionat amb la mort del president. Sembla que el brigada Benet hauria agafat el mocador blanc tacat de sang que Companys portava en la seva americana, però que va haver de deixar en el sòl després de ser recriminat pel capità de la guàrdia civil, Gonzalo  Fernández-Valdés, que s’apropiaria després d’ell, Aquest mocador, i altres objectes personals de Companys, estan avui encara oficialment extraviats. Pot ser formen part del la col·lecció particular d’algun  dels acèrrims nostàlgics del règim franquista? Qui sap si els tenen els descendents d’aquell capità de la benemèrita? Una cosa es ben segura: mentre governi el Partit Popular, tot romandrà soterrat i segellat, com si d’un secret de confessió es tractés.

 

La petició de localitzar i detenir al President Companys va venir directament de la cúria del dictador. Ara bé, ni la seva localització mercès als documents trobats per les SS a la seu de la Generalitat en el exili, a Paris,  ni el seu posterior arrest per part de la Wehrmacht, a localitat bretona de La Baule haguessin estat possible sense la complicitat dels col·laboracionistes francesos, passant per alt el conveni que França i Espanya tenien vigent des del 1877, el qual impedia les extradicions per motius polítics. Doncs bé, El 27 d’agost de 1970, la República Federal Alemanya concedia una indemnització econòmica de 1.000 marcs mensuals i una reparació moral pública per a l’esposa del president Companys, Carme Ballester. Un gest amb què no només es reconeixia oficialment que el president català havia estat una víctima del nazisme, sinó que la seva detenció i afusellament havien estat possibles gràcies a l’estreta col·laboració entre les autoritats espanyoles o el règim hitlerià. Dues dècades després, el 1990, el canceller alemany, Helmut Kohl, i el president francès, François Mitterrand, demanaven disculpes formals a la Generalitat de Catalunya per la implicació d’Alemanya i França en la deportació del president Companys. I per si no fos suficient, el 29 de setembre de 2008, Alemanya i França tornaven a repetir un gest per restituir l’honor del president Companys. En aquesta ocasió, va venir de la mà de la cònsol general d’Alemanya i el cònsol general francès a Catalunya, que en un acte a la Generalitat, en nom dels seus governs van assumir la responsabilitat en la detenció i deportació del president Lluís Companys.

 

Les preguntes que jo i molts d’altres ens fem són : quan demanarà perdó el govern espanyol per haver-lo torturat i apallissat primer, i haver-lo assassinat després? Quan es declararan nuls tant el judici sumaríssim com el consell de guerra arran dels quals fou executat com si d’un criminal es tractés? Ja ho he dit més amunt: mentre mani el PP, mai. Aquests polítics, hereus de Franco i de Fraga s’esmercen en aparentar davant de la resta del món, que el que presideixen és un govern del tot democràtic.  Això no els impedeix, però que el Sr. Fernàndez Díaz declari públicament la seva admiració pel general franquista que va entrar a Barcelona per la Diagonal, Juan Yagüe, també conegut com “el carnisser de Badajoz”, arran d’haver ordenat el 1936  l’afusellament de 4.000 militants republicans en aquesta ciutat. Per no parlar de l’assalt per part de falangistes i partits d’extrema dreta que la delegació de la Generalitat va patir fa 2 anys, i que degut amb el parentiu d’alguns d’ells amb membres del gabinet del Sr. Rajoy, van eludir qualsevol condemna. I la llista seria inacabable.

 

Quan es parla de la “transició” s’emmarca dins el període comprès des del 20 de novembre del 1975 fins a les eleccions del 1982 que van donar el triomf al PSOE.  Jo dic que no, que la transició encara no acabat i no ho farà mentre el PP continuï al cap del govern espanyol o tingui lloc una renovació total de la ideologia d’aquest partit, cosa que sentint com parlen alguns dels membres de la seva joventuts, dubto totalment. 

COMPARTIR

FER UN COMENTARI

*