Assistir a l’òpera al Gran Teatre del Liceu de Barcelona és tota una experiència. Jo la vaig viure amb “La Traviata” de Giuseppe Verdi. Tot comença al vestíbul. Aquí ja hi ha molta bellesa arquitectònica, és clar, i de tot tipus per contemplar, per meravellar-se’n, per exclamar-se’n… És bo anar-hi amb temps per observar detalls a tot el recinte musical: il·luminació, decoració (amb molts elements que capten l’atenció i mereixen més d’una mirada), espais, etc. I després, predisposar-se ja a gaudir de l’espectacle.
Des de bon inici i a mesura que evoluciona la representació, escoltar el “bel canto” de les diferents veus protagonistes (soprano, tenor, baríton, etc.), de manera encisadorament harmònica amb el Cor i l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu és… Com ho podria dir?
Al final, el teló abaixat em va generar ganes de tornar-hi i també de parlar-ne malgrat que és un tipus d’espectacle i en un lloc que no és a l’abast de totes les butxaques. Però la qualitat, en tot, sempre té un preu superior. I dona també més prestigi, per exemple a un regal, lloant sobretot a qui el fa. Com el que vaig tenir la sort de rebre jo per poder-hi anar.
I de retruc, amb aquest article d’opinió m’agradaria aconseguir una fita molt més important (realment, l’objectiu principal d’aquestes línies): acostar la cultura de l’òpera al lector. I a qualsevol escenari on s’interpreti. Això és oferir més música, per tant més coneixements artístics; ergo aguditzar també l’esperit crític dels interessats. Tot plegat és, crec jo, una manera més d’avançar com a persones i com a societat. De fet, en això Violetta i Alfredo (els personatges principals de La Traviata) hi van exercir un bon mestratge.
Jaume Porta i Josa
