El festival de cinema fantàstic de Sitges —que va tenir lloc del 7 al 16 del passat mes d’octubre— cada any deixa darrere seu un grapat de bones pel·lícules de terror i un exèrcit de cinèfils afamats de cine. Algunes d’aquestes pel·lícules s’acabaran projectant a les pantalles comercials i arribaran a l’abast de tothom, però d’altres tindran recorreguts més tortuosos en circuits minoritaris. Una d’aquestes bones pel·lícules que malauradament no veurem als cines habituals, és la del músic i cineasta Rob Zombie. 31 és un bany de sang amenitzat per pallassos psicòpates —parents llunyans del mític Captain Spaulding (Sid Haig) de l’òpera prima de Zombie, House of 1000 corpses—, nans mexicans nazis, noietes sexys i mortíferes i, en general, personatges esperpèntics amb molta mala llet.
Rob Zombie ens té acostumats, al llarg de la seva trajectòria cinematogràfica, a personatges amb graus de bogeria força elevats, protagonistes que viuran el pitjor dels malsons i guions carregats de cinisme i pinzellades d’humor. Aquest nou producte de la seva ment recargolada no ens decep —excepte per dos o tres acudits que s’hagués pogut estalviar—, i ofereix un viatge cap a la foscor de la mort brutal amb aturades per recuperar l’alè i reprendre el camí encara amb més violència.
Una troupe d’artistes ambulants amb Sheri Moon, la musa i dona del cineasta, al capdavant, viatgen en una furgoneta amb el bonic lema Show must go on escrit al capó —que al llarg del film prendrà molt sentit, quan la vida estigui en joc. La nit de Halloween són segrestats per uns encaputxats, i aquests els deixen a mans d’uns aristòcrates rococós, amb Malcom McDowell com a portaveu, que tenen ganes de jugar. Aquest és el començament del periple aparentment interminable al qual s’ha d’enfrontar el grup per salvar la vida. El joc, anomenat 31, consisteix en sobreviure dotze hores dins d’un escenari laberíntic, que recorda una fàbrica abandonada, perseguits per un ampli ventall de maníacs homicides. Mentrestant, els aristòcrates contemplen l’espectacle i aposten qui sobreviurà i qui no tenint en compte com s’enfronten a la mort els participants. El festí macabra, sanguinari i amb un toc d’humor està servit.
Com a espectador tens dues opcions davant de 31: la primera, posar-te a la pell dels artistes segrestats i patir a cada minut per com sobreviuràs a dos pallassos amb serres mecàniques, a un nan amb unes ganes de matar incansables, o a un psicòpata implacable que interpreta de manera brillant Richard Brake. Si esculls aquesta opció has de saber que tens poques possibilitats de sortir viu de la sala de cine perquè la ferocitat dels maníacs és salvatge. I si per sort ho aconsegueixes, en sortiràs ben esquitxat de sang i trossos de carn de la resta de la troupe i hauràs estat testimoni de morts acarnissades, membres apuntats i rialles perverses. I potser marejat pels moviments de la càmera, una mica massa sacsejats. Tot un repte.
Si en canvi, decideixes posar-te la perruca rococó i veure el festival des de la llotja del teatre, passaràs una bona estona distret contemplant les mil i una maneres que s’empesquen els teus sequaços per aconseguir que ningú guanyi el joc, i aplaudint cada baixa amb més vehemència. Diversió assegurada si tens la sang freda per veure l’espectacle fins el final. Aquest és precisament l’objectiu de 31, entretenir d’una manera poc convencional però efectiva si el cine comercial no et motiva prou.
Rob Zombie ha tret l’artilleria pesant en aquesta pel·lícula per delectar-nos amb una cosa tan senzilla com un joc. Violent i mortífer, d’acord, però un joc al cap i a la fi. Crea situacions tenses i angoixants, d’aquestes que ets saps perseguit però ignores per on sortirà l’assassí, i situacions extremes de destrucció i crits de les quals no saps per on escapar —sobretot, perquè els maníacs no et donen l’opció d’escapar. El resultat de tot plegat és un film que t’atrapa des de l’inici amb l’escena magistral en blanc i negre del Doom-Head (Richard Brake), i et submergeix en una espiral sàdica el final de la qual sembla que només pot ser la mort. Escull bé: posa’t la perruca rococó i gaudeix de l’espectacle.
Georgina Guixà
