Sempre ens han dit que «tot passarà» quan les coses no van bé. És quelcom trivial que ja tenim interioritzat, sense posar-ho gaire en qüestió. Però és precisament mentre tot passa quan t’adones que estàs canviant i que estàs deixant enrere una versió de tu que no volies. Aquest procés implica veure què t’agrada i que no t’agrada de la teva vida, fent emergir noves capacitats i aptituds per sortir de la foscor. Com diria l’Ángel Martín, no cal tocar fons per reconstruir-te des de zero. Vet aquí la clau de volta, que no és altra que fer d’un mateix la persona que sempre has volgut ser.
Malgrat que encara hi hagi coses millorables en aquest món embogit que ens ha tocat viure, cal reconèixer que la generació de joves actual del nostre país ha tingut la sort de poder créixer en una societat cada cop més conscienciada amb la salut mental. Aquesta està deixant de ser un tabú, convertint-se en la pedra angular de moltes persones per poder sortir-se’n de situacions terribles. A banda del judici polític sobre que és necessària una major inversió de recursos en l’àrea de salut mental per poder fer d’aquest un servei públic de qualitat, és cert que la salut mental comença a ser una de les prioritats de les agendes polítiques i una necessitat de primer ordre en societats frenètiques i de canvi constant com les d’avui. Tot i així, encara hi ha qui jutja i es menysté els sentiments aliens, de manera que els triomfs són parcials.
Agafant el meu testimoni personal, vaig patir una depressió de gairebé tres anys que m’ho va treure tot, fins i tot les ganes de viure. Quan et trobes en aquesta tessitura, lluites cada dia contra els teus dimonis per fugir, però et sents atrapat en un carreró sense sortida. La situació d’anomia mental porta a què el teu dia a dia es converteixi en un veritable infern. La teva existència esdevé insuportable i vols desaparèixer de la faç de la terra. A classe, a la feina, amb la família i amics… Et sents un desconegut buscant desesperadament encaixar. Tots els teus esquemes s’han trencat, i veus cada part de tu tirada per terra com les peces disperses d’un trencaclosques sobre la taula abans de muntar-lo. Aleshores, com ens ho fem per superar-ho? Bé, primer és necessari creure-s’ho. Sense voluntat, no hi ha resultat. Seguidament, cal trobar-li un sentit al patiment, com ens ensenyaria Viktor Frankl a la seva obra on relata el seu captiveri en un camp de concentració durant l’Holocaust. La meva raó de ser va ser la música. Recordo a l’estiu de 2022 quan amb un tros de paper i un boli vaig emprendre el meu camí cap a la llibertat. Jo, que des de ben petit he sigut un amant de l’escriptura i un romàntic empedreït, no em podia imaginar que aquells escrits plens de ràbia i dolor es convertirien en cançons de rap. És així com neix Ramé, que en balinès significa «caos i bellesa al mateix temps». Una metàfora de la meva vida, si més no.
Han passat ja dos anys des que Último Tren, el meu primer rap, va veure la llum aquell 30 d’abril de 2023. Mesos després arribaria Metamorfosis, i, per tancar aquesta trilogia musical, estrenaria Primavera de Mariposas en el darrer Sant Jordi. El resultat ha sigut satisfactori, ja que en la música he trobat totes les respostes. Cantar m’ha donat ales per seguir endavant. Cadascuna de les lletres reflecteix el testimoni personal d’un jove que perd el cap i demana ajuda. Més que per pròpia teràpia personal, vaig decidir fer rap amb crítica social per denunciar la invisibilització dels problemes de salut mental que encara hi ha a la societat, perquè entenia que compartir la meva experiència podia ajudar a altres persones que han passat, o estan passant, pel mateix.
No em vull dedicar a la música ni fer-me famós. El rap ha sigut una etapa que m’ha ensenyat que tot ja ha passat, però sobretot, m’ha ajudat a perdonar-me a mi mateix. Ara em trobo bé i he après a estimar-me. El més maco que m’emporto de tot plegat és el suport que he tingut per part de família i amics, que s’han convertit en els meus fans incondicionals. Els hi dec tot. I també a la meva psicòloga, la Blanca, sense amb qui res d’això no hagués estat possible. Sobre si continuaré cantant… No ho sé. El que tinc clar és que continuaré difonent el meu missatge en aquells escenaris on se’m doni l’oportunitat de fer-ho. Vull cantar des de l’amor per dir-li al món que sempre hi ha una raó per viure.
Xavi Recio i Rodríguez, sota el nom artístic de Ramé @ramexrap
