Georgina Guixà
M’agraden els clàssics Disney, i sobretot els de les princeses. De petites totes hem volgut ser alguna d’elles, si et va l’Orient més exòtic, la Jasmín, si ets més de caseta de camp, la Blancaneus, i si ets una dormilega sense remei, la Bella Dorment. Però la que hauríem d’aspirar a ser en el fons és la Bella, una jove llegida amb l’únic somni de ser lliure i independent, i menys pardals al cap que les seves amigues d’altres pel·lícules. La Bella i la Bèstia ens va enamorar per la tendresa de la història però també per la seva crueltat, i sobretot pel missatge que no s’ha d’oblidar mai: la bellesa és a l’interior. En aquesta posada al dia que s’ha empescat Disney, però, sembla que s’han oblidat del missatge i deixen que la bellesa ens enlluerni des de fora.
Si recordeu el castell de la Bèstia del clàssic del 1991, és un lloc enorme però relativament sobri i molt fosc. En canvi, en aquesta nova versió han recreat un castell exageradament barroc, ple de motllures daurades per tot arreu, baranes impossibles, escultures de tota mena i, en definitiva, un excés de luxe que et deixa meravellat al primer cop d’ull però acaba cansant al llarg de la pel·lícula. Realment és un castell de somni, però tanta quantitat de detalls distreu l’atenció de la història i fa que perdi força i emotivitat. Disney ha volgut treure tot el suc possible als mitjans digitals per fer un castell exuberant i això ha anat en detriment de l’argument i el rerefons de la trama, que és l’interessant en un conte com aquest. En canvi, tota aquesta tecnologia afavoreix en Lumière i en Ding-Dong, que cobren vida convertits en veritables obres d’art, i la Senyora Potts i en Xip, tan entranyables com esperava, semblen fets de la porcellana més fina.
Pel que fa l’adaptació del guió han respectat en gran part el del clàssic de dibuixos, hi ha moltes frases i escenes gairebé calcades i les cançons són les que ja coneixem. Els números musicals són un espectacle, sobretot la cançó “Be our Guest”, que converteix el gran menjador en un esclat de colors i estris ballant que et deixa sense alè. El moment culminant del ball de la Bella i la Bèstia amb la mítica cançó de fons té un aire a La La Land, quan en Ryan Gosling i l’Emma Stone ballen al planetari entremig d’estels. Quan a les cançons tot perfecte, què podia sortir malament amb la magnífica banda sonora d’Alan Menken? Per altra banda la pel·lícula introdueix com a novetat la mare de la Bella, que no apareix en la versió del 91, i així es completa la història de la família, tot i que no aporta gaire cosa a la trama principal.
Però hi ha un punt fosc que taca la pel·lícula, i no és pas menor: la Bèstia. Tan humana i tan poc ferotge que costa prendre-se-la seriosament. El disseny del personatge s’allunya força de la Bèstia del 1991, un animalot gros d’ullals esfereïdors, caràcter geniüt i de moviments grans i salvatges. En aquest remake Disney ha 
optat (erròniament, pel meu gust) per humanitzar-la massa i li han fet una cara que quasi sembla de persona, amb dos ullals minúsculs que li sobresurten de la boca i unes banyes ben boniques que em van fer pensar en les del Fauno de Guillermo del Toro. Han fet una Bèstia maca i aparentment dòcil en comptes d’arriscar i fer una Bèstia terrible, de les que fan por i només mirar-la se’t posen els pèls de punta. Una llàstima.
Sóc, i seré sempre, molt fan dels clàssics de Disney, i tot i que aquests remakes (com el de la Ventafocs del 2015, amb en Rob Stark fen de príncep encantador, amb el cap al seu lloc) estan prou bé per veure vestuaris i posades en escena esplèndids, no aconseguiran mai arribar a la delicadesa, la fluïdesa de moviments i l’emotivitat de les pel·lícules de sempre. Deu ser que la màgia dels dibuixos de Disney és ben real.
