“Trencant vaixells. Trencant vides”. Amb aquest títol tan impactant es pot visitar al Museu Marítim de Barcelona una exposició temporal que té la seva vessant pedagògica i molt interessant en l’àmbit del beaching però el visitant en surt indignat, com a mínim, per tot el que n’acaba sabent.
El beaching (“desmantellament dels vaixells a les platges, un negoci per a alguns, i una manera de vida i un treball extremadament precari per a moltes persones”) es fa amb vaixells que tenen uns 25 o 30 anys (els de vida útil). Un dels llocs on es fa és al sud-est asiàtic perquè és considerablement més econòmic pels armadors. I les lleis sobre el tractament de residus (amb deixalles tòxiques incloses) són molt menys exigents que a Europa.
“L’Organització Internacional del Treball (OIT) ha catalogat aquesta activitat com una de les més perilloses del món a causa de l’alt índex d’accidents i malaties”. Saber això fa escruixir tot el cos. I quan el visitant s’assabenta de quines són les condicions laborals o de com hi treballen les dones,…i els menors! “No hi ha dret!” és el primer pensament. I les “banderes de conveniència”? També hi són explicades. El nom ja fa malpensar.
A la mostra també hi ha espai per a les solucions a “transformar el desballestament de vaixells en una activitat segura i sostenible”. Però tot està en mans de “bancs i inversors”. I ja hi som! Els interessos econòmics són sempre omnipresents.
Certament hi ha molt contingut per veure-hi. Però parlar-ne ja és fer-ne difusió i és també un acte de solidaritat amb els treballadors del beaching.
Organitzada pel mateix museu, fins al 30 de novembre a la capital catalana. Però considero que el seu contingut mereixeria més temps. En tot cas, com a exposició, seria una excel·lent proposta per a qualsevol població que valori la cultura de qualitat i de denúncia, alhora.
Jaume Porta i Josa.
