Inici Blocs 40 anys sense el dictador

40 anys sense el dictador

COMPARTIR

El 20 de novembre passat va fer 40 anys de la mort del general Franco. El seu règim, nascut d’un cop d’estat militar que va derivar en guerra civil, havia durat, aproximadament, el mateix període. Va ser una època repressiva i fosca que es va iniciar amb una brutal política d’extermini de les forces democràtiques, i regionalistes. Mentre  l’anomenat “generalísimo”  i la seva cúria volien fer creure que el país anava millor que mai, Europa y la resta del món van donar l’esquena a l’Estat espanyol, i el va mantenir apartat de tots els seus tractats. Una prova ben clara n’és el fet que Espanya no es va poder incorporar  plenament a l’Europa democràtica,  fins al seu ingrés a la Comunitat Europea l’any 1986, quaranta set anys després d’acabada la guerra civil. Un retard respecte al benestar i a la democràcia europees del qual, malgrat les evolucions que s’han produït en aquests últims trenta anys, no ens hem recuperat encara plenament.

 

L’aniversari, dels 40 anys sense Franco, ha fet que aquests dies, en els mitjans de comunicació i en els diversos actes que s’han organitzat per a l’ocasió, ens tornem a preguntar sobre la naturalesa del franquisme, però també per les seves continuïtats i permanències. H trobem un exemple en el fet que la història  espanyola sobre el franquisme ha estat sempre condicionada per la conjuntura política del moment, i en concret per voler  justificar una visió de la transició, que tendeix a minimitzar el paper de l’antifranquisme. Alhora, també, voler fer veure que ja existia una dissidència  a l’interior del règim, la qual cosa es contradiu amb la pràctica del franquisme en el seu estat més pur, que duu a terme l’actual govern central del PP. L’ historiador Paul Preston en la reedició actualitzada de la seva biografia del “caudillo”, afirma que ”la mitologia i les llegendes franquistes han resultat moltíssim més duradores del que es podia haver imaginat, i conclou reconeixent que havia infravalorat “la potència de gairebé quaranta anys de rentat de cervell nacional”.

 

Sovint som molts els que ens preguntem quin o quins factors han contribuït a la supervivència del mites i de les llegendes franquistes, i la consideració amb què el franquisme és tractat en alguns sectors representatius de la societat d’avui. Crec que un d’ells és el no trencament definitiu amb les arrels del passat. El fet que el futur cap de l’estat, el rei Juan Carlos I fos nomenat per Franco i la influència que els seus antics ministres van exercir en la transició, en són una mostra. Com també ho és que els govern actual s’han abstingut sempre de condemnar el franquisme, reconèixer-ne els crims o permetre que tot el que va ser sostret i espoliat durant el període de la dictadura, tornés al seus propietaris legítims o als seus descendents. Si fem un comparatiu amb la resta d’Europa, podrem comprovar com l’any 1.945 la victòria de l’antifeixisme va fer que el tall amb el passat fos net i clar, i la condemna del feixisme rotunda. Ara bé, a tot Europa, les polítiques de memòria han mostrat i mostren un rebuig total envers social als règims feixistes i dictatorials. A Espanya, aquestes polítiques van començar tard, i encara hi qui ho addueix al fet de  voler reobrir velles ferides.  La diferència pot raure en què a Espanya parlem  d’una guerra civil, mentre que a Europa es tracta d’una guerra entre ocupants i ocupats. No obstant això, la segona guerra mundial també pot mirar-se  com a una guerra civil europea. Hi ha molts països que han abordat amb molta rapidesa la memòria dels seus passats dictatorials. Què passa llavors a Espanya? Si ens mirem amb detall la llei d’amnistia del 1977, veurem com sembla més una llei de punt final  la qual va impedir que fossin jutjats els responsables de la repressió, i va dificultar tota política de justícia i reparació cap a les seves víctimes.

 

Mentrestant, vuitanta anys després, Federico García Lorca encara jeu dins d’una il·localitzada fossa comuna. Si li preguntéssim al “Sr. Mariano” sobre tot plegat, el més probable és que mirés a un cantó i a cap a l’altre, i respondria que aquells presumptes delictes o crims ja fa molts anys que han prescrit, i tallaria en sec afirmant que aquesta conversa no duu enlloc.

 

educrevi@telefonica.net

COMPARTIR

FER UN COMENTARI

*