Juan Carlos González
El 25 de novembre de 1960 la dictadura dominicana de Rafael Leónidas Trujillo va assassinar a les germanes Mirabal (Patria, Minerva y Maria). El seu crim va ser pertànyer al moviment clandestí d’esquerres 14J que lluitava contra la dictadura. No va ser fins al 1981 que es va celebrar a Bogotá la Primera Trobada Feminista Llatinoamericana i del Carib, on es decidí establir el 25 de novembre com el Dia Internacional de No Violència contra les Dones, recordant l’assassinat de les germanes Mirabal. Aquest assassinat ha esdevingut símbol de la lluita feminista: si les germanes Mirabal van lluitar contra la dictadura de Trujillo, el feminisme lluita contra la dictadura universal del patriarcat, comunment anomenat masclisme.
El patriarcat és un concepte antropològic que descriu una organització social, política i cultural en la que les relacions estan estructurades pel domini de l’home, o més concretament, per uns valors i ideològics reconeguts tradicionalment com a virils. Així, el masclisme, sinònim de patriarcat, és la imposició d’una ideologia representada a partir d’uns valors i interessos masculins per sobre de la resta de valors i interessos, tant femenins com infantils com culturals: des del llenguatge sexista a l’assassinat, passant per la segregació i la violació, el masclisme es defineix per l’anul·lació mitjançant l’opressió de les voluntats no virils. El masclisme, per tant, és una ideologia que es practica amb la connivència de la societat i de les seves institucions, per això centenars d’entitats lluiten contra el masclisme des de diferents bandes.
Durant quasi tot el mes de novembre a la Conca d’Òdena es duen a terme un seguit d’accions per combatre la violència masclista. Per una banda, aquestes accions tenen l’objectiu de concienciar als i les participants sobre els mals del masclisme i oferir alternatives ideològiques. Per altra banda, també ofereixen la possibilitat de dotar d’eines a totes les persones, tant dones com homes, que els permeti combatre el masclisme a la seva vida i en les seves relacions. Però en tots els casos les accions tenen un objectiu comú: denunciar les accions masclistes i les jerarquies partriarcals que imperen en la nostra societat. No obstant, les accions de les entitats, que en molts casos són efímeres, no són l’única eina per combatre el masclisme, sinó també les eines institucionals: des de l’educació a les escoles, passant per plans d’igualtat de gènere fins a arribar a altes institucions tant assistencials com judicials, s’educa i es combat el masclisme. Al menys en teoria.
Tot i que el femisme està cada vegada més normalitzat entre la societat, això no significa que sigui una pràctica comuna ni entre la gent ni tampoc entre les institucions. Desgraciadament encara continua sent massa freqüent el fet que un jutge no condemni accions masclistes i repugnants com les de la “manada”, o que institucions assistencials no es personin als jutjats davant d’accions masclistes greus. Però també les altres institucions públiques, que tenen la obligació de combatre la ideologia masclista des de la política, com els ajuntaments, no sempre fan la seva tasca, ja sigui perquè retallen el pressupost en igualtat, ja sigui perquè no duen a terme els plans d’igualtat que han d’implementar. Davant d’aquests fets, la ciutadania no podem acceptar que només realitzin accions efímeres i cal exigir a les nostres institucions que el seu compromís no sigui només esporàdic, sinó perenne i continu. Per exemple, aquest any el govern de Castells a Igualada va reduir el pressupost en igualtat i a l’abril van haver de prorrogar el Pla d’Igualtat Intern de l’Ajuntament d’Igualada perquè només n’havien realitzat la meitat, malgrat que aquest estava pensat per a implementar-se en la seva totalitat entre el 2011 i el 2014. Una institució compromesa amb la lluita contra el masclisme no s’hauria de permetre assolir només 19 de les 38 actuacions (el 50%!) en 6 anys, quan la totalitat del pla s’hauria d’haver implementat en 3 anys i menys encara reduir pressupost en igualtat.
El 25N és una efemèride digna de recordar i celebrar, doncs oblidar l’assassinat de les germanes Maribal seria un error social i moral en la mesura en que estaríem donant la raó a un poder corrupte i opressor. Però no podem permetre que les nostres institucions més properes només celebrin efemèrides i deixin en un calaix les polítiques reals contra el masclisme, perquè quan una institució predica allò que no fa esdevé inútil. D’aquesta manera, les persones que pateixen en primera línia les violències masclistes es veuen desprotegides, però a més fa que les institucions esdevinguin hipòcrites, i la hipocresia política allunya a la ciutadania de les seves institucions, essent aquesta la condició de possibilitat per a que la ciutadania cedeixi davant a la tirania. Cal una aposta ferma institucional per combatre el masclisme, una aposta no només momentània, sinó sobretot constant, forta i revolucionaria que obri portes a la eliminació del patriarcat i instauri, definitivament, l’imperi de la igualtat.