Després de la gran desfeta de la II Guerra Mundial, L’Assemblea General de les Nacions Unides, el 10 de desembre de 1948, va considerar necessari promulgar una DECLARACIÓ DELS DRETS HUMANS que, malgrat no ser vinculant, encoratjava tots els països a implementar-la com a norma de vida, de convivència, de respecte i d’igualtat per als seus ciutadans.
Ha transcorregut molt de temps i aquells drets s’han anat ampliant i modificant per tal de cobrir tots els aspectes que conformen les necessitats de la societat actual. Podríem dir que es tracta d’ una carta oberta que serveix de timó als governants perquè no es desviïn d’actuacions ètiques i humanes.
L’objectiu, en un principi, era molt clar i de ben segur que ho continua sent. El que no està tan clar és que sigui prioritari per als dirigents de molts estats que condicionen el benestar i el dret de les famílies a les seves aspiracions de poder i de domini territorial. Podríem fer una llarga llista de personatges, de països i de sistemes de govern que no encaixen amb la voluntat d’aquells homes, ambaixadors i pioners de la pau que van redactar la Declaració universal.
I encara és més angoixant comprovar que les polítiques humanitàries no són les finalitats que persegueixen alguns partits polítics, actualment en alça, a gran part del món. Al contrari. Sembla que la seva intenció vagi orientada a retallar uns drets que tant han costat d’aconseguir i per als quals tantes persones han batallat. Per exemple, la democràcia o la igualtat.
Així, quan parlem dels drets humans (que sovint i lamentablement han estat silenciats), és fàcil caure en el desencís, en la desesperança i en la negativitat. Perquè ¿què podem fer davant de països poderosos que ignoren aquells drets? I davant el racisme o el masclisme? I com poder salvaguardar els drets dels infants?
La resposta no és gens fàcil però nosaltres, cadascú com a persones individuals, podem lluitar contra aquest despropòsit. La mateixa carta de Drets ens dóna les eines: tenim llibertat d’expressió per criticar i combatre discursos d’odi; podem defensar i millorar l’educació com a motor de progrés; podem queixar-nos contra les injustícies, es produeixin on es produeixin, i així podem anar actuant en consonància amb els 30 articles que conformen la Declaració Universal de Drets Humans. Si a més, actuem plegats, l’efecte multiplicador de les nostres accions tindrà un ressò més ampli i serà capaç de canviar actituds.
De fet, no hi ha fórmules màgiques però sí voluntats tossudes que defensen i defensaran la dignitat i el respecte cap a totes les persones, sense distincions. Es tracta de grups de gent valenta que no es dobleguen fàcilment. Us hi apunteu?
ROSA M. SÁNCHEZ
Síndica Municipal de Greuges d’Igualada
