Un secret de mama. Tinc una filla petita i, com molts de vosaltres, té companyes extrangeres. De fet, ella mateixa és meitat extrangera i aquí és on reblo el clau.
Pels que no em coneguin, sóc equatoriana, i el meu marit català. I sempre he tingut obsessió (potser excessiva) per l’acceptació i la normalitat de la presència dels immigrants en àmbits totalment catalans en una ciutat com Igualada on, quan et coneixen, et pregunten de quina casa ets.
He d’afegir, abans d’explicar el meu secret, que després de gairebé nou anys vivint a Catalunya ja estic totalment integrada i enamorada de la meva ciutat i del país. I tot i que encara hi ha qui es sorprèn quan li explico que sóc equatoriana, ja no me’n faig mala sang i segueixo amb el meu procés d’enamorament d’Igualada.
Ara la situació és graciosa perquè la meva filla té a la seva classe diverses companyes d’origen magribí i n’és molt amiga. L’altre dia la vaig sorprendre dient paraules que jo no entenia i, en preguntar-li què era, em va contestar que era marroquí. La sorpresa va ser encara més gran quan va seguir explicant amb tota la naturalesa del món: Mami, les nenes de la meva classe no mengen porc perquè el seu cor els diu que això no es fa. Però nosaltres som catalans i el cor no ens diu res i en mengem sense cap problema. Us podeu imaginar la sorpresa. La meva cara devia fer impressió. Ho dic perquè, com a mare, he intentat d’acostar-me a les seves per intentar quedar un dia, i que les nenes juguin al parc. Ja em faig càrrec que no els donarien permís per venir a casa perquè som cultures diferents, o pel fet mateix del menjar.
De fet em preocupen moltíssimes altres coses com interessos, educació, comportament, cultura i … puff! no acabaria. Però després de comentar-ho molt a casa i de veure l’actitud de normalitat que dona l’escola i els mateixos pares dels altres nens, he volgut escriure aquestes línies per fer unes reflexions:
La cultura magribí és una realitat entre nosaltres. I a mesura que passi més el temps ho serà de forma molt més visible.
Els infants no entenen de diferències. No les veuen; som els adults els que posem barreres a la seva llibertat amb els nostres prejudicis assumits. No sé perquè un nen, de la nacionalitat que sigui, pugui ser millor o pitjor amic per als meus fills.
La meva filla diu paraules en àrab. Encara hi sortirem guanyant, perquè són nens que, de sortida, ja tenen català, castellà i la seva llengua materna. Així que el triomf és per partida doble. Nosaltres tenim molta més gent que parla català, i ben segur que els nostres fills poden aprendre quelcom del seu idioma, i això ja és un guany.
Pensant en la meva experiència i en el dur que va ser començar a tractar amb gent d’aquí, imagino el que ha de ser per aquestes mares a les que l’idioma, la cultura i els seus origens -la gran majoria gent del camp- els condiciona.
Faig aquesta reflexió primer per a mi. Perquè el tema de la normalitat migratòria em preocupa, i ho faig també com a mare. Com a mare occidental criada amb unes formes culturals, religioses i socials. I mentre segueixo la meva reflexió, saludo a totes les mares àrabs que m’ho permeten. Els somric i, si puc, fins i tot m’apropo a elles i hi parlo. Hi guanyem tots, però nosaltres més.
Nota mental: He de fer quelcom per la meva societat, pel meu país i sobretot pels meus fills. Això implica no només penjar al facebook que VOLEM ACOLLIR. Si podem somriure ja estarem participant.
Paulina Jordan