Joan Carles González
Ara fa uns dies, el govern d’Igualada anunciava a la premsa local que l’Ajuntament d’Igualada va tancar l’exercici 2016 amb tots els indicadors econòmics en positiu per primer cop des que va entrar en vigor la nova Llei d’Estabilitat Pressupostària l’any 2012. El batlle Marc Castells afirmava que el govern “tenia com a difícil objectiu retornar la salut financera al consistori al mateix temps que es garantien els serveis públics i s’impulsaven projectes estratègics per la ciutat”, i acabava sentenciant que “allò que denominem Bon Govern, avui ja podem afirmar que ha donat els seus fruits”.
L’adjectiu de “Bon Govern” és quelcom que l’alcalde Marc Castells fa temps que remarca com una cosa pròpia, en contraposició als números vermells que varen deixar els socialistes al consistori igualadí: des del programa electoral de la campanya del 2015 CiU ja parla de fer d’Igualada una “ciutat amable” gràcies una “gestió responsable” i “bon govern”. Tancar l’exercici 2016 en positiu ha permès al govern dotar-se d’un aire triomfalista quasi inqüestionable, però realment estan realitzant una “gestió responsable”?
Si fem una mica de repàs cronològic cap enrere començarem a desmuntar l’aire triomfalista del govern d’Igualada, fins a qüestionar-nos que estiguin realitzant una “gestió responsable” i, per tant, que siguin un “bon govern”. Al darrer ple de març, ERC d’Igualada recordava que el govern de Marc Castells ha reduït les inversions i ha apujat els impostos, denunciant que en els darrers 6 anys el govern d’Igualada ha apujat la recaptació de l’IBI a la vegada que havia reduït les inversions a la ciutat. Aquestes dades evidenciarien que el govern ha carregat a les esquenes dels igualadins i igualadines el deute de la ciutat, fent evident que el govern ha posat com a prioritat pagar els deutes a Madrid abans que a les persones.
Encara podem continuar posant en dubte la gestió de l’actual govern si recordem els últims i recents casos de mala gestió. Són varis els exemples però només en nombraré alguns per tal de no fer un article massa llarg. En primer lloc tenim el “cas Tickdi”, denunciat per la CUP Igualada, on el govern s’ha gastat més de 70.000€ en una aplicació comercial, amb un contracte fet a dit i amb sospites de tracte de favor. La CUP Igualada també va denunciar al mes d’octubre de 2016 l’aprovació d’una bonificació de l’Impost sobre Construccions i Obres (ICIO) per les reformes que la Mútua Igualadina (MIPS) del Passeig Verdaguer. En concret, 19.862€ en concepte de bonificació del 95% del valor de l’impost que les ordenances obliguen a pagar a tot aquell qui fa obres a la ciutat.
Un tercer exemple seria el denunciat per la coalició Decidim Igualada sobre el sobrecost de la passera del Parc Vallbona, construcció que es va adjudicar inicialment amb un pressupost de 136.000€ per part de l’empresa Constructora de Calaf S.A.U. el passat mes d’abril, però que ha acabat costant 250.000€. Per acabar amb els exemples, podríem parlar del nefast “cas Pedro”, una gestió per part de Marc Castells que no només suposa un missatge de tolerància cap a la mala gestió de l’empresa SMMI i que perpetua les mancances en el servei prestat i en el seu tracte cap als treballadors, sinó que a més costarà uns 50.000€ entre costes processals i el sou del treballador al consistori, tot i que el TSJC ja ha dictaminat com improcedent l’acomiadament del treballador de la neteja d’Igualada.
La “bona gestió” i “govern responsable” de la qual fa gala el govern de CiU de Marc Castells és de dubtosa credibilitat, sobretot quan la cap de serveis socials, Montserrat Montrabeta, es va posar sobre de la taula en els “Dimarts de Diàleg” que un 13% de la població de la ciutat ha estat atesa pels serveis socials d’Igualada, és a dir, al voltant de 5.000 igualadins i igualadines han demanat ajuda, una xifra superior a la mitjana catalana. Potser l’actual govern vol construir una ciutat amable, però la realitat s’imposa: Igualada s’està convertint en una ciutat amable amb els forts però dura contra els febles. De moment, la “gestió responsable” que s’atribueix a sí mateix el govern no deixa de ser una utopia que sona molt però que no es veu.
