«Una vida articulada», de Josep Maria Espinàs

36 anys escrivint un article diari a la premsa. Aquesta és una de les fites més importants d’en Josep Maria Espinàs, a part d’acumular més d’11.000 textos d’opinió i 90 llibres. I ara, als seus 86 anys ens ofereix de manera condensada un recull d’una part de la seva opinió diària en premsa a ‘Una vida articulada’, publicat per l’editorial La Campana.

Aquest 23 d’abril de 2013, Espinàs farà 37 anys que escriu la seva columna diària d’opinió, durant 23 anys al diari Avui i des de fa 13 a ‘El Periódico de Catalunya’. Una de les seves inspiracions és el carrer. Espinàs declara que una de les coses que més li agraden es passejar pels carrers de les ciutats, pobles…, l’observació de tot allò que l’envolta i que li crida l’atenció, en moltes ocasions i en molts articles, ha estat la base argumental procurant i segons les seves pròpies declaracions ‘que la frase brillant no hi sigui, no calen els lluïments per dir alguna cosa’. La senzillesa caracteritza els seus escrits, i en posa com a exemple la lletra de la cançó ‘Garota de Ipanema’: ‘sembla molt senzilla, però pot crear un clima molt bonic’.

EL LLIBRE

L’editorial La Campana ha presentat aquest recull com un dietari de pensaments titulat ‘Una vida articulada’, en què s’indica l’any de publicació però no el dia concret ni tampoc el títol. De fet, alguns són fragments d’articles i d’altres la peça sencera que, per algun motiu, l’autor i l’editora han considerat que havia de ser compilat en aquest llibre de prop de 500 pàgines.

BREU HISTÒRIA DEL NAIXEMENT D’UN ARTICLE DIARI

Espinàs explica que el primer article que va escriure el va enviar amb 22 anys a tres diaris de Barcelona, i només el va publicar un al cap de quinze dies i sense ni tan sol avisar-lo, de manera que se’n va assabentar per casualitat. Però casual no devia ser la publicació del mateix, si després el va fer guanyar el premi Àngel Guimerà d’articles. A partir d’aleshores, i amb el naixement del diari Avui, li van encarregar un article cada tres setmanes, una feina que li va semblar massa ‘difícil’ i sobre tot ‘angoixant’. De fet, no es podia imaginar durant tants dies pensant quin seria el contingut del seu text, i li va proposar al director del primer diari en català en el nou període democràtic, que n’hi deixés escriure un cada dia. Des de les hores, no ha parat de fer-lo sempre teclejant la seva inseparable màquina d’escriure Olivetti.