Inici Destacats Un Sinatra difícil

Un Sinatra difícil

COMPARTIR

Jordi Rabascall tornava aquest divendres a l’Ateneu per tancar els concerts de Músiques de Butxaca d’aquest 2017. I tornava amb el seu nou projecte “Sinatra At The Apartament”, la seva revisió d’alguns dels èxits del cantant universal, allunyant-les de la gran orquestra i donant-li un to molt més íntim, virtuós i, sens dubte, totalment personal. I dic, sí, virtuós perquè el Jordi Rabascall (una veu prodigiosa, riquíssima), el saxofonista Claudio Marrero, el pianista Rodrigo G. Pahlen, el contrabaix Emilio Martín i el bateria Oriol Gonzàlez, són un quintet poderós, riquíssim en matisos, imaginatiu en la seva proposta i totalment impredictible.

Així, Sinatra passat pel tamís del jazz, ens va portar una vetllada de swing, ombres, mitges llums, clarors d’intimitat, que ens duia de sorpresa en sorpresa, i de sonoritat en sonoritat. El to dels 50 revisat i reinventat, repensat, i portat als terrenys del jazz personal i de petit format, de petit escenari, d’intimitat com d’apartament. D’aquell que anys enrere, quan encara es podia, hauríem escoltat entre el fum de moltes cigarretes, en la penombra blanca i negra d’un local petit i soterrani i el dringar de glaçons que refreden un whisky de nom Jack.

Com deia els membres del quintet són prou virtuosos i camaleònics com per mantenir molt alt el llistó de la sonoritat durant tot el concert, dominen el que fan, es nota que porten anys d’escenari i que el swing els corre per les venes. Són prodigiosos, son virtuosos, són molt bons i és un luxe veure’ls actuar.

Després, l’endemà del concert, em van preguntar: et va agradar? I la resposta em va sortir sense pensar: “sí i no”. El “sí” ja l’he dit. Són grans músics, molt bons i la música que toquen és d’altíssima factura. No és queden en els camins coneguts i molt transitats. Sinó que se la juguen i s’endinsen (i ens endinsen) sense por en selves d’improvisacions i sonoritats desconegudes i a voltes arriscades.

I aquí entra el “no”. Encara que és un “no” que cal matissar. En alguns moments, em va costar seguir els camins que proposaven. Les sonoritats se’m feien a voltes difícils de seguir i la cascada de ritmes, improvisacions i harmonies se’m feia, en alguns punts, un pèl excessiva. Per tant no és gens un “no” a una proposta certament arriscada, sinó més aviat l’evidència de que no tinc l’orella prou avesada a certes sonoritats que no formen part del meu dia a dia i que, per tant, en costa d’entendre i de pair.

Pep Tort

FER UN COMENTARI

*