Somriu? No, gràcies!!

Tenim un problema greu. I no és un tema relacionat amb la simpatia, sino amb la supervivència del sistema comercial i turístic de la nostra comarca.

Ho sé, ho sé, els catalans no són de fer un devessall d’atencions i l’amabilitat ja passa de la ratlla del suficient amb una salutació correctíssima -si estàs de sort- a qualsevol lloc. Ho sento, però és així.

Encara recordo el primer cop, ara fa nou anys, que vaig entrar a un local de roba femenina de la Rambla de Sant Ferran. Només entrar la dependenta em va esventar: «què vol?» Entre espantada i sorpresa li vaig explicar que volia un vestit de la vitrina i em va contestar «EL COMPRARÀS? ÉS CAR»!!! Encara recordo l’estupefacció, por, gairebé vergonya que vaig tenir per l’experiència, i em va costar molt curar-me l’espant.

Així mateix podria explicar experiències gairebé absurdes en locals de serveis i fins i tot algun restaurant. Però alerta, no és que sigui patrimoni d’Igualada, sino una situació gairebé «normal» en molts altres llocs.

Alguna vegada, en converses amb amics catalans de qui no revelaré els noms perquè es deixarien matar per negar aquestes confessions, m’han explicat les seves pròpies experiències. Jo creia que m’ho feien a mi per immigrant, però no. Representa que amb més o menys encert, sempre trobaràs una dependenta «estricta» o bé un cambrer poc disposat a fer una mica més amable la teva estada a l’establiment.

Amb els anys de viure aquí també he après que no és només culpa del sector comercial i els serveis, sinó dels ciutadans en general. Tenim igualadins que, per costum, COMPREN A MANRESA, dinen a Barcelona o a Sitges i, per descomptat, van al cinema a qualsevol lloc lluny de l’Anoia. Això és normal?

Aquests darrers anys, però, les coses han canviat, i molt. La crisi ha sacsejat el sector del retail i ja hi ha molts establiments que cobreixen la manca de coneixement professional amb molt bona voluntat. Però l’igualadí segueix buscant a fora el que podria trobar a casa. COM SI ES TRACTÉS D’UN MAL AMANT.

Perquè som així? Perquè el consumidor igualadí espera moltíssim del comerç, dels productes i dels serveis si de totes maneres està disposat a cercar-los fora?

Tot plegat encara empitjora amb l’ecommerce. No hi ha res que internet no resolgui, avui. No és trist? Volem ciutats amb negocis oberts i variats. Atenció de primera que no estem disposats a consumir. L’amor hauria de ser per les dues bandes. Necessitem urgentment millorar i professionalitzar l’atenció del comerç, però sobretot necessitem injectar la nostra autoestima ciutadana amb queixa sincera i reconeixement efectiu. I NO PARLO DE BONS PROPÒSITS sinó de compres reals. Un exemple?

Quants anys fa que va tancar CAL BLE? Als darrers temps, gairebé ningú hi anava i va tancar. Avui ens sorprèn, enfureix i molesta saber que aquell lloc del que tots en tenim almenys un record serà reobert amb l’únic realment rendible: UNA NOTARIA.

Ens molesta aquesta situació, però que ens serveixi de lliçó. NO PODEM DE CAP MANERA seguir essent USUARIS DE BOQUILLA. És un treball conjunt. O és que no us sorprenen les noves iniciatives comercials que sorgeixen? A mi sí. Ara ens toca a nosaltres fer una aportació real a aquest canvi. Anem a les botigues, premiem tot el bo que passa i ajudem el nostre petit i gran comerç a fer el pas al món digital. Per part meva, mai he tornat a aquella botiga, però en compensació no deixo d’anar ni un sol dissabte a la Masuca i, en molts casos, només vaig a retirar la comanda que ja he fet amb temps per internet.