Veient un documental sobre sistemes sanitaris amb els meus alumnes, vaig escoltar una frase d’un parlamentari laborista anglès (Tony Benn) que deia: “para controlar a la gente hay que hacer dos cosas, primero asustarla y luego desmoralizarla”. El documental és una defensa dels sistemes nacionals de salut europeus, de caràcter universal i gratuït com el que tenim nosaltres. Des de fa molt temps i de forma recurrent es qüestiona la sostenibilitat econòmica dels mateixos amb arguments del tot inexactes, i sóc molt mesurada qualificant-los com inexactes. Amb la repetició d’aquestes “veritats” es pretén espantar a la gent i preparar-la per acceptar l’establiment de mesures que, en general, tenen com a objectiu mercantilitzar el sistema sanitari i d’aquesta manera facilitar tot tipus d’espais als serveis privats dins del sistema públic, convertint en negoci tot allò que la gent pugui pagar.
Quan escolto el qüestionament del nostre sistema de pensions i les propostes per fer-lo viable, em sona a la mateixa cançó. És un discurs que es repeteix de forma periòdica i que conté arguments inexactes que pretenen demostrar la inviabilitat del nostre sistema i la necessitat de migrar cap a altres models que, curiosament, impliquen la entrada del sector privat. Avui voldria parlar d’aquestes afirmacions inexactes sobre el sistema de pensions. La primera afirmació inexacte és la de la despesa excessiva, el nostre sistema de pensions no és car: el 2015 Espanya va gastar el 10,7% PIB en pensions, mentre la mitjana europea estava en el 13,5%. Això vol dir que la nostra despesa en pensions és de 30.000 milions d’euros l’any menys que la mitjana de la UE. Les dades demostren que a Espanya hi ha menys gent gran que en les principals economies de la UE i que gasta menys en pagar pensions (ocupa el setè lloc amb més població de més de 65 anys i el quinzè en despesa de pensions). La segona afirmació inexacta és que l’augment de l’esperança de vida és la raó principal de l’augment insostenible de la despesa, ens enganyen quan diuen que l’equilibri econòmic de la Seguretat Social depèn només de l’augment de l’esperança de vida. Aquest equilibri depèn també de factors demogràfics, com l’increment de la natalitat, els fluxos migratoris, la quantitat de persones en actiu, la productivitat del seu treball i la qualitat dels seus salaris i les seves cotitzacions.
Quan dic que són afirmacions inexactes, no dic que siguin mentides, són interpretacions interessades de la realitat. Compartim el diagnòstic que el sistema públic de pensions s’enfronta a un important repte estructural per l’augment de la despesa previst en el futur, conseqüència de l’envelliment de la població i l’augment de la quantia mitjana de les noves pensions enfront les que causen baixa. Vivim més i, en poques dècades, serem més en la nòmina de la Seguretat Social: passarem dels 8 milions de pensionistes. I, la sostenibilitat pressupostària no és l’únic problema del sistema públic de pensions, volem destacar també la qualitat o el nivell de les seves prestacions. Actualment la pensió mitjana contributiva és d’uns 880 euros mensuals, però prop del 60% dels i les pensionistes cobren per sota aquesta quantia. La diferència doncs està en la proposta d’accions, què han fet i volen fer contra què proposem nosaltres. Això serà motiu d’un altre article.
Montserrat Montaña Peironcely
Coordinadora ICV Anoia
