Inici Blocs Síndrome postvacacional

Síndrome postvacacional

COMPARTIR

L’Estatut del Treballadors va consagrar la necessitat de donar un descans anual als treballadors de 30 dies aproximadament. En l’actualitat es tendeix a repartir les vacances en dos o més períodes però encara roman la idea general de concentrar les vacances en un sol període i coincident amb l’estiu, sobretot l’agost. És una qüestió de salut i de productivitat i no forçosament en aquest ordre. Per això mateix també existeixen els descansos setmanals.

 

Una primera conclusió és que per a poder parlar de vacances i els seus efectes positius i negatius primer cal ser treballador i millor ser treballador per compte aliena. El treballador per compte propi, fa vacances quant pot i fins i tot es posa malalt quan pot. D’aquesta conclusió se’n deriva una altra: queden exclosos, doncs, els aturats, les mestresses de casa, els jubilats, els estudiants, etc., que no podrien sentir el síndrome posvacional perquè no fan vacances laborals.

 

Aquesta concentració vacacional a l’agost fa que per aquestes dates (finals d’agost i primers de setembre) se’n parli del anomenat síndrome postvacacional, també conegut com estrès o depressió postvacacional. Que parlin els “experts”??!! (metges i psicòlegs) ja indica el caràcter subjacent de malaltia que es vol imprimir al retorn al treball després de les vacances.

 

Els processos adaptatius a la vida laboral no tenen perquè ser negatius, és més, no haurien de ser negatius si el treball es viu de forma sana i creativa amb activitats agradables i relacions socials satisfactòries. Una segona conclusió és que per a parlar de síndrome posvacacional darrera ha d’haver un treball obligat, sacrificat i un cert patiment., El treball assalariat del segle XXI és objecte, entre reformes i Crisis, de escanyaments i voltes de cargol que poden afavorir viure el retorn a la feina de forma malaltissa.

 

Tot plegat, i aquí la tercera conclusió, és que en pocs anys i amb l’ajuda del “experts” tindrem una nova “patologia” reconeguda com a tal i no li veig res de positiu a patologizar, encara més, la vida quotidiana. Temps al temps. La paradoxa és que al costat d’ aquestes persones amb síndrome posvacacional hi hauran aquelles altres que desitgen patir aquest síndrome per poder tenir una vida “digna”.

 

COMPARTIR

FER UN COMENTARI

*