És ben sabut que les persones que arriben a Espanya procedents d’altres països, especialment les que provenen d’altres continents que no sigui l’europeu, tenen moltes més dificultats per a sobreviure. Quan s’afirma una cosa així, ha de fer-se referència als fets del dia a dia als que les persones immigrants han de fer front, des dels tediosos tràmits administratius fins a les exigències que moltes empreses exigeixen per a contractar-los i que obligadament els porten, en molts casos, a acceptar els treballs més precaris, i fins i tot es veuen obligats a «treballar en negre» sota condicions encara més precàries i veient-se desproveïts dels seus drets laborals i desemparats davant la llei. No és pura demagògia el que s’està fent aquí introduint el tema del qual es parlarà en línies posteriors com sí que el consideraria la dreta espanyola escridassant des de l’oposició, i també cert sector de la «esquerra» que, en canvi, és més de pronunciar-se, o bé mantenint silenci davant l’assumpte, o bé actuant com el faria la dreta, de manera que acaben alineant-se amb aquesta en matèria migratòria. No és objecte d’aquest article fer una anàlisi respecte als plantejaments que cada partit de l’hemicicle té sobre la immigració, però sí que és important parlar d’algunes polítiques públiques que s’han implementat en el passat i que, avui dia, continuen perjudicant més que beneficiant a les persones que venen de fora.
Quan es parla d’immigració, podem pensar en riquesa cultural, diversitat i noves oportunitats, però hi ha un altre pensament molt calat en la societat arran dels discursos xenòfobs i populistes vociferats per un sector de la classe política que és cada vegada més emergent a Europa, i també a Espanya. Aquest espai l’ocupen Alternativa per Alemanya (AfD), la Reagrupació Nacional a França (RM), Alba Daurada a Grècia , el Moviment per una Hongria Millor, La Lliga a Itàlia, o sense anar-nos tan lluny, VOX a Espanya i el Front Nacional (FNC) a Catalunya. Evidentment, fora d’Europa també hi ha partits amb tints xenòfobs, sent un dels casos més paradigmàtics el Partit Demòcrata dels Estats Units. Així com ha crescut exponencialment el poder de la dreta radical, també l’ha fet l’aversió i l’odi cap a la població immigrant. El discurs que empren els partits xenòfobs és hàbil en la mesura que no fan pensar molt al seu electorat, perquè amb esmentar algunes de les seves paraules estrella, aquestes són, «delinqüents», «invasió» o «subvencions», ja alimenten als seus votants amb un missatge enormement esbiaixat, poc contrastat i empíricament fals. En suma, la dreta radical s’ha fet un lloc en els parlaments i és cada vegada més forta gràcies a dues estratègies clau que ha vingut emprant: en primer lloc, el discurs antiimmigració, i en segon lloc, l’ultranacionalisme i la idea de «els d’aquí primer». L’odi cap al de fora és intrínsec en un votant d’extrema dreta encoratjat per discursos d’agitadors que veuen més perill en una persona que ve a llaurar-se el futur que en les seves pròpies idees.
Sí, la immigració és bona en tant que beneficiosa cultural, econòmica i socialment, però això no treu que avui dia sigui un dels assumptes més controvertits i al qual menys solucions es destinen. Milers i milers de persones han mort en la mar buscant un futur millor. Això succeeix diàriament i ni l’Organització de les Nacions Unides (ONU) ni la Unió Europea estan fent res per a evitar-ho. Ara mateix, es requereix una política pública coherent en matèria migratòria que pugui frenar d’una vegada aquests perjudicis constants. Tot i així, les persones immigrants que han tingut l’oportunitat d’arribar a un nou país de manera legal, encara es troben amb moltes complicacions que posen en risc la seva situació de residència en el seu territori d’arribada. Aquí es parlarà especialment d’Espanya i de l’experiència particular d’una persona immigrant. La meva parella és nascuda a Colòmbia i viu a Barcelona des de 2016. Ella va arribar a Espanya amb la seva mare i, des de llavors, no se li han presentat més que obstacles, començant pel seu document d’identitat (NIE) amb el qual té un permís de residència com a estudiant i que ha anat renovant anualment conforme avançava els seus estudis. Havent acabat ja el grau d’Arqueologia i cursant ara el de Relacions Laborals, la meva parella viu en clar desavantatge a Espanya respecte a qualsevol altre ciutadà degut al règim especial d’estudiants del seu NIE que no li permet treballar. Ella, que és una gran treballadora i una excel·lent estudiant, no va deixar que aquests impediments li tallessin les ales i va aconseguir treballar. Siguem sincers, a les empreses els interessa obtenir guanys a costa dels seus treballadors, i quants menys problemes, millor, de manera que no els interessa contractar una persona que ve de fora en règim d’estudiant, perquè això implicaria un pagament de taxes per a renovar el seu NIE i permetre-li treballar, així que és més fàcil i més ràpid tenir a aquesta persona sense estar assegurada aprofitant-se així d’una situació administrativa i legal injusta. Feta la llei, feta el parany.
Com que el NIE ha entrat en escena, és pertinent exposar-ho aquí arran de l’experiència de la meva parella. Seguint amb el seu cas en particular, per a renovar el NIE s’ha de sol·licitar cita des de la seu electrònica de l’Administració Pública. Una vegada es sol·licita, poden trigar setmanes, i fins i tot mesos, a què te la concedeixin, mentre que si un ciutadà nacional demana cita per a renovar el seu DNI li concedeixen una data immediatament. Tenint en compte que la meva parella renova el NIE anualment al mes d’octubre, ha de demanar cita amb suficient antelació, però no sols això, perquè ha de reunir també una sèrie de requisits per tal d’obtenir l’aprovat i consegüentment el nou NIE que li permetrà residir un any més a Espanya mentre continuï estudiant. Les condicions són moltes, entre les quals trobem els diners (en el seu cas, ha d’abonar fins a 6.000€), presentar l’expedient acadèmic del curs anterior juntament amb el certificat de matrícula del curs entrant per a verificar que continua estudiant i un règim d’assegurança mèdica. Havent reunit ja tot el que s’exigeix, el termini per a conèixer l’aprovat o el denegat sol trigar entre dos i tres mesos. Una vegada es coneix el resultat, ha de sol·licitar-se una altra cita prèvia per a realitzar la presa de petjades del nou NIE, la qual cosa portarà a dos o tres mesos més de demora. Per tant, si ella comença el tràmit a l’octubre, potser fins al febrer no té el seu NIE renovat, per no dir el cost que implica tot aquest temps d’espera. La meva parella ha pogut continuar residint a Espanya gràcies a que ha continuat estudiant i treballant per a poder assumir les despeses de la seva carrera, perquè de no ser així, tristament no hi hauria lloc per a ella aquí a Espanya, aquest lloc en el qual es pregona moltes vegades paraules grandiloqüents, com la llibertat, la igualtat i la justícia social, i semblen estar difuminades.
La immigració no és un problema. El problema el tenen els nostres polítics i la legislació vigent en el tracte cap a la població immigrant. Necessitem polítiques públiques més eficients i realistes amb la situació actual. Si enumerem el cicle constructiu de les polítiques públiques, aquest es compon de cinc grans estadis: en primer lloc, la identificació i definició del problema; en segon lloc, la formulació d’alternatives; en tercer lloc; l’adopció d’una alternativa; en quart lloc, la implantació de l’alternativa seleccionada; i, en cinquè lloc, l’avaluació dels resultats obtinguts. Aplicant-ho al cas que em trobo exposant, el problema de fons és, al meu parer, és la Llei 4/2000, d’11 de gener, sobre drets i llibertats dels estrangers a Espanya i la seva integració social, més coneguda com la Llei d’Estrangeria. Sens dubte, defineixo el problema considerant que la present llei és un instrument inútil per a donar resposta als problemes de les persones immigrants, sobretot aquelles que no estan regulades. Davant això, les alternatives formulades són diverses. La primera i més senzilla seria la derogació de la Llei d’Estrangeria, encara que es contemplen altres com la seva reforma, dotar a l’Administració de més recursos per a poder assistir a aquestes persones, fer més eficients i resolutius els tràmits burocràtics, etcètera. Com jo defenso la seva derogació, optaré per aquesta alternativa. La Llei d’Estrangeria ha de ser substituïda per una nova que garanteixi una efectiva política d’ocupació per als immigrants, una millor protecció social, una reconfiguració dels seus drets civils, com la facilitació dels enllaços matrimonials entre un immigrant i un nacional, i polítics, com tenir garantit el sufragi actiu (votar), així com el sufragi passiu (ser votat) al passar cinc anys de residència regular al país d’arribada, i una modificació pel que fa als permisos de residència, per exemple, si una persona immigrant porta residint cinc anys a Espanya, aquesta ha de poder aspirar sense tantes traves a obtenir el DNI espanyol. Tot això sobre el paper sembla coherent com a model de política migratòria al qual s’ha d’aspirar, però si no es replanteja el model burocràtic espanyol i es legisla amb intenció de voler trencar amb l’statu quo, qualsevol política pública serà paper mullat. Aquestes hipòtesis plantejades no s’han posat en pràctica, per tant, no poden avaluar-se els resultats finals obtinguts en un balanç cost-benefici. De totes maneres, cal esbossar-les per a tenir una idea clara del tipus de política que ha de materialitzar-se.
En definitiva, els immigrants no són ciutadans de ple dret a Espanya. El drama humà que suposa per a moltes persones fugir dels seus països en guerra no es veu compensat quan arriben a països suposadament desenvolupats i es troben amb un entramat burocràtic que obstaculitza amb totes les forces el seu esdevenir en aquest nou territori. Ja no sols se’ls arrabassen els seus drets bàsics, sinó la seva condició com a ciutadans. Els immigrants mai ho han tingut fàcil al seu país d’arribada i han de córrer el doble per a arribar a tantes metes que se’ls limita. La situació de la meva parella Jessica no és un cas aïllat, i com ella, moltíssimes persones que van renunciar a la seva terra en la cerca d’un futur millor es van trobar encara amb més pedres en el camí. No és només qüestió d’Espanya i la seva immoral Llei d’Estrangeria, més aviat té a veure amb l’ésser humà. Som incapaços de veure més enllà que de nosaltres mateixos. Si ni voluntat existeix de molts països per a acollir, no podrà haver-la per a conviure en harmonia. Les fronteres mai ens van fer lliures.
Javier Recio i Rodríguez
Estudiant de Ciències Polítiques i de l’Administració