Retrat generacional d’una societat desenganyada en el nou llibre de Llucia Ramis

Llucia Ramis fa un retrat generacional en forma de mosaic en la seva última novel·la titulada: ‘Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes’, publicat per l’editorial Columna. No és tracta d’una autobiografia sinó un relat sobre la crisi d’una societat i d’un país “desenganyat”.

L’escriptora nascuda a Palma l’any 1977, ens parlava a  ‘Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys’ (Columna) sobre el ‘postcinisme’, l’actitud per al present i el futur indefinits dels qui són a la trentena. A ‘Egosurfing’ (Destino, Premi Josep Pla 2010)) sobre la insatisfacció i la superficialitat.

Arribats els 35, Ramis publica ‘Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes’, on relata la crisi d’una societat i d’un país “desenganyat”, la història d’un fracàs “per massa deixadesa i poc radicalisme”, afegeix a més que:  “En moments així, t’has d’aturar, esbrinar qui van ser els teus rebesavis per desvelar què serà de tu mateix”.

I això és el que ha fet l’escriptora mallorquina, un retrat generacional de la seva família en forma de mosaic. La guanyadora del Premi Pla 2010 ja advertia en els seus llibres anteriors sobre el fet que la societat i el model de vida actual acabarà passant factura, “I el moment ja ha arribat”.

A ‘Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes’ Ramis elabora un mosaic amb retalls de la memòria que dibuixa una història familiar. “És la història d’un fracàs per deixadesa, hem estat massa tolerants i poc radicals, hem acceptat massa”, ha reblat, una culpa que és compartida i en la que tots “hi hem contribuït”. “D’aquí que hagi volgut parlar de totes les generacions”, ha assegurat.

El llibre arrenca amb un poema de Pere Gimferrer,’Sistemes’ dins d”Els miralls’. L’escriptora es mostra convençuda que “totes les famílies són un sistema de miralls giratoris”. ”Quan estàs parlant dels altres, a la pràctica, estàs parlant de tu”, ha explicat.

Llucia Ramis concep la família com un allò del què no et pots desfer. “És tan refugi com llast i, evidentment, l’explicació del que ets, la teva identitat parteix de la família”, ha reflexionat.

Malgrat el que pot semblar, ‘Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes’ no és una novel·la autobiogràfica. És una representació de la seva família però amb records “falsejats”. “Volia parlar d’una situació actual, la meva crisi i la crisi social i d’un país que va sortir d’una dictadura però que no ha sabut cuidar la democràcia”, assegura.

Entre les diverses generacions, s’ha passat de ser “creients” -de la religió i de la possibilitat que després de la dictadura vindria la democràcia a ser uns “crèduls”, creient que amb l’esforç i el mèrit s’arribarà lluny. “I aquí, de sobte, arriba el desengany perquè no és així. Tot és un gran muntatge que no vam saber cuidar”, afegeix. Per això, identifica les generacions més joves d'”escèptiques” perquè ja ni creuen.

Arribats al moment de la ruptura, Ramis fa un puzle per fer encaixar els records i “dir alguna cosa”. “Tendim a fer del fracàs una derrota i jo crec que no. El què has tingut no t’ho treu ningú!”, bromeja.