Rèquiem pel Canal 9

Quan passaven pocs minuts de les 12 del migdia  del divendres 29/11/2013, un tècnic escortat per la policia va posar fi a les emissions del canal autonòmic valencià, Canal 9. Un dia abans havia succeït el mateix amb l’emissora de ràdio que,  juntament amb la televisió, formaven la corporació RTVV.  Alhora que es posava fi als  24 anys d’existència d’aquesta entitat, s’escrivia una pàgina negra en el món del periodisme, la comunicació i la cultura.  No ha sigut aquest un tancament motivat per la crisi, tal com ho vol fer creure el govern. Ha estat una execució programada. Durant anys, aquest mitjà ha estat dirigit per membres de la Generalitat Valenciana que n’han dut a terme una pèssima gestió, el resultat de la qual va submergir a aquest medi en la més absoluta misèria.  Com es pot sinó entendre que hagi acabat com ho ha fet?

El paper que ha tingut Canal 9 durant els anys que ha estat en actiu, va més enllà del merament informatiu. Ha sigut el garant de la llengua i de la cultura valenciana. Mercès a ell, el valencià entrava a totes i cadascuna de les llars d’aquesta comunitat. De res hagués servit que s’estudiés a les escoles si desprès no fos en un àmbit professional i informatiu. Els seus detractors s’entesten en voler fer veure que, el nivell d’audiència era molt baix;  que el públic preferia de bon tros els canals estatals. D’altres tiren pedres al contingut de la seva programació. Sí que és cert que en els seus inicis van incloure programes tipus “Tómbola”, els quals han sigut els predecessors de la que avui s’anomena tele-brossa. No obstant això i malgrat considerar  que els espectacles que sovint tenen lloc en aquests programes són la degradació humana elevada a l’enèsima potència,  aquests acarnissats “berenars” val ser el model per a d’altres televisions que van aparèixer després i que sorprenentment,  gaudeixen d’una elevada cota d’audiència.  Començaments a part, la Televisió Valenciana va ser  després una gran impulsora d’altres programes, com “Cantem de Cor “ , que després ha tingut la seva replica a TV3 amb “Oh Happy Day. El Canal 9 ha estat  any rere any al costat de tots els esdeveniments esportius i festius que han tingut lloc en el seu territori. En els casos d’accidents de gran abast i de catàstrofes produïdes per fenòmens naturals, els equips de Canal 9 van estar sempre al peu del canó, les vint-i-quatre hores del dia.  Insinuar,  doncs,  que la tasca duta a terme per aquesta televisió era tan minsa, no té ni cap ni centener.

Els motius del seu ordit sacrifici cal anar-los a buscar dins de l’entorn del Govern Valencià. Un govern en mans del Partit Popular,  que s’ha vist barrejat i esquitxat per tota mena d’escàndols tan a nivell local com nacional. La provada, tot i que tapada corrupció que va sortir a la llum arran de casos com “Gurtel” en què va estar imputat el llavors mateix president de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps, la relació de l’alcaldesa de Valencia, Rita Barberà, amb l’afer “Noos”… En tots aquests garbuixos la RTVV no va fer com els jutges dels tribunals que,  han mirat cap un altre costat i els han absolt a tots, tot i la claredat de les proves presentades. Aquest mitjà va mostrar i explicar les coses tal com eren realment. Òbviament, això no va ser del grat del PP. Com tampoc ho era la utilització d’una altra llengua que no fos l’espanyol. No cal anar gaire lluny per trobar d’altres exemples de l’afany d’aquest partit, que en els deliris de grandesa que els confereixen les majories absolutes de què gaudeixen,  volen emular als antics “conquistadores”,  i “españolizar” a tots els que ells creuen que estan dins dels seus dominis.  La fingida lamentació de Mariano Rajoy pel tancament de Canal 9,  i per la manera en què això afecta a la multitud de professionals que han perdut la seva feina, vol amagar un somriure de triomf i de satisfacció per haver aconseguit finalment treure’s de sobre una “mosca collonera”,  que fins ara sempre havia trobat una escletxa per esmunyir-s’hi.

El que ha  succeït al País Valencia amb el tancament de Canal 9,  pot molt bé considerar-se com una premonició del que podria succeir a Catalunya si alguna vegada el PP arribés a obtenir la presidència de la Generalitat. Ja han demostrat que tot i estar-ne lluny, sortosament, no s’aturen en el seu empeny  de no només voler anul•lar tots els signes de la nostra identitat pròpia, sinó per negar el dret democràtic d’expressar la nostra voluntat .  Com a hereus del dictador que durant 40 anys va tenir a aquest país sotmès als seus designis de privació de llibertat, no dubtarien ni un moment en aniquil•lar tot el que s’ha construït des de la desaparició del seu ideòleg. Que de fet, ja estan intentant de fer-ho.